Felicitem-nos tots plegats: el clàssic juvenil català per excel·lència ha estat reeditat amb tota la pompa i honors que es mereix. Des de la primera edició, l’any 1910, quan Josep Baguñà va tenir la genial idea de relligar en un sol volum totes les històries d’en Massagran, publicades per primera vegada a la revista Patufet la seva vida en el món del llibre no ha esta fàcil, i el nostre heroi juvenil ha sofert diferents transtorns.
El primer, al cap de poc de la primera edició, va ser la de superar la revisió orto
gràfica seguint els principis bàsics de la normativa moderna de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Des d’aquella edició se’n van publicar diverses i amb canvis mínims que mantenien la frescor i la ironia -perquè deixeu-m’ho dir, però és un dels llibres més irònics i hilarants de la literatura del nostre país, amb voluntat oculta de ser colonialista allí on el nostre país mai ho havia pogut estar-, de l’edició original.
No se’n poden saber quantes edicions se’n van fer, ni quants exemplars es van vendre, ja que, a fi de saltar la rígida censura de la posguerra, durant anys el mateix Baguñà reeditava el volum amb data d’edició d’abans de la guerra, a fi que es pogués continuar llegint sota l’excusa que aquell era una edició prèvia a la fatal invasió.
La darrera revisió va ser feta l’any 1996 per l’il·lustre Albert Jané, i la que tenim ara a les nostres mans ha gaudit de la nova mirada de la Tina Valllès qui ha aplicat la nova normativa en aspectes concrets i fàcils de detectar com són els accents diacrítics i l’eliminació de les cometes en els noms dels personatges, com sí que passava en l’original. Però com a mostra podem comparar els inicis de la versió del 1933 i de la nova edició en el segell de Bambú:
En un joliu indret de la costa hi havia un poble, bonic i blanc com una coloma. En aquest poble bonic i blanc hi havia una casa blanca també i també bonica, i en aquesta casa hi vivien un pare i una mare que eren molt feliços, perquè tenien un fill.
Aquest fill es deia Massagran, i no perquè fos més gran que els altres, sinó perquè així hli havia posat el seu padrí, que era un home molt estrafoliari i bromista. (Edició del Hogar del Libro, 1980 de l’edició de 1933. 294 pàgines)
En un joliu indret de la costa hi havia un poble, bonic i blanc com una coloma. En aquest poble bonic i blanc hi havia una casa blanca, també, i també bonica, i en aquesta casa hi vivien un pare i una mare que eren molt feliços, perquè tenien un fill.
Aquell fill es deia Massagran, i no perquè fos més gran que els altres, sinó perquè així li havia posat el seu padrí, que era un home molt estrafolari i bromista. (Edició de Bambú, 2017. 368 pàgines)
Algú hi detecta alguna diferència? Tan sols una coma!
(Fixem-nos que va córrer la llegenda que el nom de Massagran provenia del seu caràcter i figura, però al cap i a la fi no hi ha res millor que rellegir l’original per comprovar que tot va ser una padrí estrafolari i bromista qui el batejà amb aquest nom tan pompós. I és que el destí té aquestes coses, i com diu la dita, qui té padrins es bateja).
Com bé diu en Jordi Martín Lloret, editor i traductor, “culpable” de la present reedició, “el text flueix amb tanta naturalitat que és difícil de retocar ja que no li és necessari”. I és que no hi ha res millor que anar a la font primigènia per conèixer a fons el “lifting” sofert en aquest nou Massagran: Martín ens comenta que, amb el dissenyador Miquel Puig, van voler recuperar la màxima qualitat de les il·lustracions de Junceda -un dels seus treballs estrella d’aquest dibuixant de referència juntament amb L’illa del tresor- i és per això que van reunir-se
amb Ramon Folch i Camarasa, fill de Josep Maria Folch i Torres, qui els va facilitar l’accés a un exemplar de la primera edició en prou bon estat. Martin i Puig van escanejar aquelles il·lustracions en una qualitat excel·lent, i gràcies a aquest procés han vist novament la llum, netes i polides, per ser revaloritzades amb tota la seva esplendor. Així mateix, Martín també en ressalta “que amb la voluntat de respectar al màxim l’edició original, les il·lustracions que ocupaven tota la pàgina i que en algunes edicions posterior es van encaixar horitzontalment, seguint el sentit de la lectura, han recuperat l’espai que els hi era propi i tornen a lluir amb la mida que els hi correspon”. També s’ha de dir que s’ha adaptat la tipografia a la col·lecció passant de les 150 pàgines de l’edició de 1910, a les 296 de l’edició de finals del segle XX fins a les 368 pàgines de l’actual, que inclou una breu biografia de Folch i Torres i de Junceda, una parella indestriable en una obra com aquesta.
Així, doncs llegiu i rellegiu en Massagran, deixeu de banda les incorreccions polítiques i xaleu de debò amb un dels textos inevitables de la nostra literatura de la primera meitat del segle XX. I si voleu anar un xic més enllà no deixeu de fer passada pel magnífica article que Ramon Folch i Camarasa publicà en el número 66 de Faristol.
Deixeu un comentari: