Malenconia

ENTRESON. Text: Juan Muñoz-Tébar. Il·lustracions: Ramón París. Traducció: Anna Gasol. Ediciones Ekaré, Barcelona 2017.

Tant el Diccionari de la Llengua Catalana com el Maria Moliner, defineixen “Entreson” (la versió original en castellà de Veneçuela és “Duermevela”) com “mig son o son prim”. El títol d’aquest àlbum que publica Ekaré, però, fa referència a un estat, no només a la qualitat del dormir. L’Entreson seria el temps (i l’espai) en què un té un peu a la realitat i l’altre al somni. Seria, doncs, un concepte que transmetria malenconia (“tristesa vaga, ombrívola i duradora”). Fràgil, irreal, al·lucinatori, l’entreson és el punt de sortida d’un món per entrar en un altre, i així l’han representat els autors, tots dos de Veneçuela tot i que resideixen a Barcelona.

El text és breu i explica com l’Elisa, una nena que no pot agafar el son, s’escapa a un món nocturn farcit de vegetació (una selva?) i habitat per animals salvatges (distingim un tigre, una serp, un cocodril, un armadillo…) que, pel que sembla, no li fa por. L’acompanya un animal ben estrany, un ós formiguer anomenat Estebaldo, i tots dos, exploradors intrèpids armats de precàries llanternes (un fanalet l’Elisa, un pot de vidre ple de cuques de llum l’Estebaldo) inspeccionen, descobreixen i analitzen (però no temen) l’espai de terra, aigua i cel que envolta aquella selva obscura. De mica en mica, els ve la son, i aleshores la nena retorna a l’habitació i es queda adormida al seu llit.

Les pors nocturnes són tema recurrent en els àlbums il·lustrats. El mateix Muñoz-Tébar explica en una entrevista que la idea del llibre li ve de constatar la dificultat del seu fill per agafar el son. La novetat que, per a qui això ressenya, aporta “Entreson” és l’actitud serena que transmeten tant el text com les il·lustracions. D’entrada, comentar que totes les pàgines del llibre són negres. La nit, la foscor, no s’escapa ni es contraresta en cap moment de la història. La nena tem la obscuritat, però s’hi capbussa valenta. El món en el qual penetra a la manera de l’Alícia de Carroll, no és una alternativa a la foscor sinó que, ans al contrari, resulta ser un compendi de les coses que provoquen la por: la negra nit, els forats dels arbres, els animals ferotges. Elisa, però, no mostra angoixa sinó que més aviat accepta que la nit (els malsons) conté tot allò que descobreix.

D’una manera deliciosa, Ramón París fa aparèixer de la negror del paper les formes de les coses. I nosaltres pensem en el Teatre Negre de Praga, on els punts de llum i de color esclaten des d’un no res angoixant.

 

L’Elisa, com hem dit, va descobrint els misteris que la negra nit amaga. No li importa ficar el cap dins d’un cau o dins del llac, i en les figures que dibuixen els estels reconeix formes animals que l’ajuden a asserenar-se. És la malenconia a la que ens hem referit abans i que Lars Von Trier, el director suec, va retratar en un film titulat així.

 

 

 

Aquesta sensació de l’entreson, de la tristesa vaga, de les coses sense remei ni explicació o cura, ens porten de nou al món d’Alícia. Curiosament, l’àmbit escollit per l’il·lustrador de l’àlbum s’assembla al món de les meravelles de Carroll. La vegetació exuberant, els animals estranys, la nena que es conforma i que accepta, i que per això aprèn i, d’alguna manera, es resigna. Un altre possible referent de l’autor pot ser la imatgeria prerafaelita, el moviment pictòric anglosaxó de finals del XIX que mostrava personatges melancòlics en paratges de natura exuberant i salvatge.

 

 

 

La verticalitat d’algunes de les composicions tenen una lectura de dalt a baix (o de baix a dalt) com la tenen moltes obres de la pintura japonesa o les composicions de Rothko: no les llegim d’esquerra a dreta, sinó de la part superior a la inferior o viceversa. Aquesta mena de lectura connecta amb l’espiritualitat (novament la malenconia). No totes les composicions segueixen aquesta llei a “Entreson”, i fins i tot n’hi ha una, just al moment que la nena i l’Estebaldo badallen morts de son, que és circular o el·líptica, una mena de força centrífuga que representa la somnolència.

Al final la nena torna a ser al llit i dorm (l’Alícia també s’havia adormit al prat). Potser els motius florals de la vànova i els arbres que es veuen a través de la finestra l’han dut a imaginar una selva. Potser el gatet que dorm al seu costat és un alter ego de l’Estebaldo. Potser els puntets al cel en una nit de lluna plena sí que formarien animals si els podéssim unir amb un llapis.

Potser sí que aquestes pors nocturnes que pateixen molts nens i nenes deixaran de ser-ho quan, amatents i malenconiosos, acceptin explorar-les. Segurament no sabríem definir el concepte de llum si no existís el de foscor.