Despertar la lectura a l’adolescència és possible, no ho poseu en dubte!

Atenció seguidors del Replà, vaig a fer una cosa poc habitual en aquest blog: repetir una referència bibliogràfica ja publicada anteriorment, però és que crec que l’experiència que narraré a continuació s’ho val. Tot plegat neix de la visita durant alguns dies a la biblioteca municipal de Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental) a les darreries de 2017. Allà vaig comprovar en pròpia pell que a l’adolescent –com a genèric- se li podia despertar l’interès per la lectura.

L’adolescent és de per si un ser voluble. La seva volubilitat és deguda, en part, a la seva inseguretat en tot allò que fa i experimenta, així com en tot allò que li diuen i li comenten, degut en gran part a la immaduresa del cervell. En aquell moment de la seva vida aquest òrgan està en ple procés de canvi, porcés que no tancarà fins als vint-i-tres anys quan les connexions sinàptiques estiguin finalment establertes. Aquesta inseguretat provoca en gran part que l’adolescent es sumi fàcilment al mainstream majoritari. I la lectura, tot cal dir-ho, a voltes hi juga un paper molt minso.

L’adolescent, a fi de no ressaltar en excés, si no és que té una personalitat molt marcada, intenta integrar-se, formar part del grup amb el que s’identifica. I, novament, la lectura no és massa vegades element identificador del grup o de la colla, com sí que n’és la roba, la música o la darrera tecnologia.

Tot i això, tossut de mena, vaig disposar-me a intentar despertar una mica més l’interès entre els adolescents que la biblioteca de Santa Eulàlia de Ronçana i l’institut de la vila feien passar per les meves mans a fi que el llibre hi tingués un petit espai entre els regals de reis o Nadal.

És així com basant-nos en alguns elements propis de les teories del constructivisme, com són els aprenentatges significatius o la zona de desenvolupament pròxim, vam dissenyar alguna estratègia diferent de com presentar les novetats a infants i joves del primer cicle de l’ESO. I com a mostra un botó.

Aquest quadre, de Mark Rothko  (Dvinsk, Imperi Rus, 1903 – Nova York, 1970) el va pintar en l’època més esplendorosa de la seva trajectòria, el 1956, i porta per títol Taronja i groc. 

 

Poc abans de morir, Rothko va modificar de forma espectacular la seva paleta de colors. Aquesta obra, pintada el 1969, porta per títol Gris i negre. 

 

 

 

 

 

 

Un cop presentades les dues pintures als adolescents els hi preguntava: quina penseu que Rothko va pintar primer? La discussió estava servida. He de dir que les pintures no portaven ni títol ni any, tot i que sí que estaven col·locades seqüenciadament d’esquerra a dreta tal com les presento.

Després d’una estona de deliberació els adolescents majoritàriament arribaven a la conclusió que la vida una mica era també això: una tardor torrada i una tendència a la mort més fosca, de manera que Taronja i groc anava abans que Gris i negre.

Posteriorment els presents eren qüestionats sobre el que creien que va fer Rothko després de pintar un quadre tan pessimista i, així mateix, molts d’ells l’encertaven al dir que l’artista es va suïcidar, com de fet així va succeir tallant-se les venes el 1970 a l’estudi que tenia a Nova York. He de dir que un cert to dramàtic -veu baixa, gairebé de murmuri-, el control del tempo de les paraules i una certa posada en escena, ajudaven a fer que el moment prengués major dramatisme. Ja eren meus! Fins i tot aquells que seien amb el cul gairebé a fora de la cadira posaven la seva atenció en l’orador!

I un cop ben agafats els matxos, només calia comentar que si volien entendre a fons la vida, la pròpia i la dels altris, ho podien fer mercès a un llibre acabat de publicar: Tu ets la nit, de Francesc Miralles, on la foscor i la mort ronden sovint en el pensament i en les experiències del seu protagonista. 

He de dir que en acabar la xerrada van ser molts els nois i noies que van voler remenar aquest títol, preguntant on trobar-lo o agafar-lo en préstec -i d’altres llibres presentats d’altres maneres-, un fet que en xerrades anteriors esdevenia gairebé anecdòtic.

D’aquí puc inferir en part que els adolescents poden ser estimulats en la lectura? Sense cap mena de dubte, però és necessari tocar a fons la seva personalitat i aconseguir que esdevingui interès comú. Potser així afegim un altre gra de sorra a millorar els nivells de lectura quan aquests lectors esdevinguin adults. 

I és que, com bé diu Francesc Codina en la lliçó inagural del curs de la UVic, “Els adolescents (…) estan en una edat de trànsit, de canvis, en què la personalitat de cadascú malda per definir-se, i en què l’expectativa de futur s’eixampla de manera inquietant. En aquesta etapa la lectura literària sol convertir-se per a alguns d’ells, a més d’una activitat d’oci,en un exercici d’anticipació i de coneixement dels mecanismes que regulen les relacions humanes entre les persones adultes.”

Persevereu i el cel serà vostre!