A la recerca d’una memòria perduda

M’agradaria començar a endreçar el pis nou obrint la capsa dels records. Vull recordar aquelles persones de les quals seria injust que en perdéssim la memòria. A moltes no les he conegut mai ni en sé el nom , però això no és obstacle per admirar-ne el llegat.

Per exemple, algú sap qui eren els ignots editors o editores de DAIMON als anys 60? Sé, perquè el camí d’escola cap a casa m’hi feia passar pel davant, que estaven situats al carrer Mallorca de Barcelona, prop de Balmes, en uns baixos. I que no editaven només per a infants i joves. Pel que sembla era una editorial amb seu a Madrid, Barcelona, Mèxic i Buenos Aires i, donada l’època, potser això explicaria com va succeir que editessin en espanyol i imprimissin a Hongria el 1967 els increïbles, divertits, moderns i audaços llibres d’ Éva Janikovszki i Lázlo Réber que avui es consideren clàssics. Quina sort, haver-los pogut llegir i admirar just quan acabaven de veure la llum. (Aclarim que en castellà els ha reeditat Silonia el 2016)

Sé que el poeta Joan Oliver dirigia AYMÀ pels mateixos anys, i que gràcies a aquesta editorial es van introduir a Catalunya els esplèndids àlbums de Babar, i que per al primer dels quals va encarregar-ne la traducció ni més ni menys que a Carles Riba. Com és que un poeta tan sorrut com Pere Quart es va encaterinar amb l’obra de Jean de Brunhoff? Qui o què el va convèncer per fer-ho? ¿Qui era el pedagog -per a mi tan anònim com el traductor-, que aquells mateixos anys ens va posar entre les mans la col·lecció, traduïda de l’editorial francesa Dargaud, “La volta al món”  (1963) amb uns llibres de coneixements que ens permetien conèixer diferents països i animals? Toni i el cangur, Les perles de Tsukasa, Guillem i el vedellet, Mario i la gavina, Olaf i la guineu, La mangosta amiga d’Irmis, el gatet de Johnny Smith i Johao i la seve mona, són els títols que encara corren per casa, i que m’ensenyen com cal diferenciar un llibre documental d’un manual de coneixements. També em van fer embadalir molt els grans àlbums de Daniel Rops (1901-1965), sobre Història sagrada, L’arca de Noè, La Mare de Déu o La història de Jonàs el profeta, escrits en lletra lligada ai amb profusió de il·lustracions en línia clara, que també va traduir Aymà.

Uns altres llibres eren els d’editorial Balmes, que va reeditar, sota el beneplàcit de totes les autoritats eclesials del moment, aquella bona col·lecció anterior a la guerra que es titulava “Bons costums catalans”, el més nou dels que tinc a casa ens parla del Dijous Gras amb il·lustracions d’Utrillo i data del 1955, perquè en tinc d’altres de la primera edició. Però aquest no m’agradava gaire i amb prou feines me’l vaig rellegir, perquè era molt moralista i jo tirava a trapella…

Els que sí que tinc ben maltractats per l’ús eren els de Mercè Llimona: Tic-Tac, L’àngel de la guarda, etc., editats per Hymsa, una editorial de la qual crec que se n’ha parlat massa poc, i que als anys quaranta, però ben bé fins els vuitanta passats, ens va proporcionar grans alegries en l’àmbit dels àlbums il·lustrats. Qui dirigia aquelles col·leccions? Qui en triava el paper, gruixudíssim i de gran qualitat? Qui imposava aquelles cobertes amb gadget inclòs? Del rellotge que feia de portada a Tic-Tac ja només me’n queda el cargol central, perquè les busques qui sap on paren! I confesso que com que a cada dues planes les il·lustracions d’aquesta grandíssima artista eren en blanc i negre, jo les vaig acolorir a la meva manera que no era, ni de lluny, tan bona com les aquarel·les de les pàgines en color, però són testimoni viu d’aquella activitat lectora primerenca meva.

De Mercè Llimona se n’ha parlat força, com es mereix i pertoca a tan gran dama de la il·lustració catalana, però i dels altres artistes que ens omplien els ulls d’imatges precioses? ¿Qui sap on es cita al prolífic dibuixant, pintor, guionista i cartellista Manuel Jiménez Arnalot (Barcelona, 1927-1993) qui, amb tanta cura, gràcia i afany innovador, va escriure, il·lustrar i retolar a tot color la col·lecció  dels diguem-ne àlbums de quatre pàgines “Un  burrito había…” “Un perrito había… “ “Un lorito había…”, etc, tots ells editats -sense data-per Bruguera, que costaven un duro, i que s’avancen, de molt, al variat joc tipogràfic que utilitza encara avui Lauren Child?

Podria continuar fent preguntes d’aquest tipus, a la recerca dels noms perduts injustament, però potser el més interessant és reivindicar que sí, que la postguerra va ser horrorosa, i que als anys cinquanta o seixanta aquestes joietes bibliogràfiques només les teníem quatre gatets lletraferits. Però sí és així, caldria que aquells mixets i mixetes d’ahir agafessin el coratge del tigre d’avui per afirmar que enmig d’aquella foscor (algú parla dels anys cinquanta com del període fosc de la LIJ) hi va haver gent que ens va il·luminar i alegrar la vida, fent i publicant llibres -en el castellà oficial o en català reivindicatiu- tan acurats i interessants que potser és des d’aquelles pàgines que, a uns quants i unes quantes, ens va entrar la fal·lera de dedicar-nos professionalment al llibre infantil il·lustrat, perquè cap dèria neix del no res…  Tant de bo algun dia a algú se li ocorri la idea de dedicar una bona i extensa exposició sobre els “llibres del silenci”. Perquè poden comptar amb mi. Fins una altra…