
Mon père, chasseur de monstres
La Martinière Jeunesse, París, 2007
No fa gaire que s’han començat a traduir els llibres de Stéphane Sénégas (Carcassona, 1974): en 2016, Takatuka publicava L’efímera, que aborda la delicada qüestió de la mort en un àlbum infantil que aconsegueix mantenir l’equilibri entre la transcendència, la solemnitat i la tragèdia de l’assumpte i l’alegria i el punt de frivolitat imprescindible en la invitació al carpe diem. Enguany, el mateix segell ha editat Què veus?, llibre que, partint de la citació de Flaubert «Perquè una cosa sigui interessant només cal mirar-la una bona estona», conta la història d’un nen que ha de passar una setmana al far de l’oncle Horaci, un lloc privilegiat per les vistes i la tranquil·litat, però, alhora, aïllat i solitari, allunyat del món conegut pel xiquet; a poc a poc, sense escarafalls, té lloc una transformació —quasi imperceptible però cabdal— del protagonista.
Fa ja uns quants anys, Stéphane Sénégas presentava en francès Mon père, chasseur de monstres (La Martinière Jeunesse, 2007), títol a mig camí entre l’àlbum il·lustrat i el còmic; de fet, les pàgines apareixen dividides en vinyetes: una, dos, tres, quatre, cinc o sis, segons el pes narratiu que recaiga en cada imatge; això sí, sense baferades, ja que el text —com en els contes— se situa al peu dels dibuixos. La forma tetragonal de les estampes, resultat de combinar quadrats a mà alçada amb rectangles verticals o apaïsats, és alterat una única vegada per una representació el·líptica, en el moment clau de la història, quan Néon, el xiquet protagonista, veu els monstres. Amb un cromatisme summament contingut —granat fosc, negre, gris i blanc trencat—, Sénégas narra com un pare aconsegueix acabar amb la por i el consegüent insomni del fill i ho fa amb una estètica tenebrista —amb aires gòtics d’Edward Gorey— que enganya deliberadament el lector: una casa aïllada dalt d’una colina, un barbut-ogre retratat amb una destral a les mans, el so d’un rellotge de pèndol que toca les nou, unes escales immenses i solitàries cap a l’habitació de Néon… Pels indicis —a la paret, penja el retrat del pare i el del fill, però no el de la mare—, el lector descobreix que l’home, vidu o separat, viu a soles amb el xiquet i, per tant, en té cura: prepara els àpats, renta els plants…, a més de guanyar-se les garrofes com a llenyater o algun ofici semblant. La història fa un gir a mitjan llibre, quan el pare descobreix què espanta el fill i, amb explicacions racionals i científiques, li mostra que el que veu les nits amb lluna no és altra cosa que l’ombra de l’arbre que hi ha al costat de la finestra; però, de manera ben versemblant, tot i conèixer l’origen i saber que no són realment monstres, Néon no pot evitar sentir-ne por; el pare, doncs, ha d’aplicar enginy i destresa per resoldre feliçment la situació. Un bon llibre infantil que ens agradaria trobar traduït prompte.
Deixeu un comentari: