A peu per les illes de l’Oriol Canosa

A peu…

Una de les afeccions preferides de l’Oriol Canosa és viatjar a peu, amb la motxilla a l’esquena. Entre d’altres fites destacades, ha aconseguit arribar fins a Atenes. Malgrat això, les tres novel·les que, d’ell, hem pogut llegir fins ara tenen com a territori protagonista a una illa, a la qual encara no s’ha inventat la manera d’arribar-hi a peu.

La primera va ser L’illa de les cartes perdudes (Babulinka Books, 2014), ambientada a l’Isola della Cona, una illa tranquil·la, allunyada dels bombardeigs de la 1a Gran Guerra, i on és enviat l’Albert que descobrirà tot de personatges peculiars i entranyables i on viurà amb molta emoció i intensitat. Però les que l’han acostat més al gran públic han estat les dues que han arribat aquest 2017, cadascuna d’elles amb un premi sota el braç: L’illa de Paidonèsia (Premi Folch i Torres. La Galera, 2017) i El islote de los perros (Premio Ala Delta. Edelvives, 2017).

Al llarg de la seva vida, l’Oriol Canosa ha exercit diferents feines. La major part han estat en diferents llibreries. Si bé mai ha estat més de dos anys en una mateixa, ara en fa més de dos que, amb dues sòcies, van obrir la llibreria Pebre Negre, al barri de Sant Martí de Barcelona, especialitzada en gastronomia i literatura infantil. Abans, havia treballat bastament en seccions de llibres de no-ficció, un gènere que sempre li ha cridat l’atenció i que és també la nineta dels seus ulls. A Pebre negre, la seva atenció i la seva prescripció s’han centrat més en la literatura per a infants.

És en aquesta llibreria on ens trobem, en plena canícula. La conversa, tot i salpebrada pels llibres de l’entorn, serveix per refrescar-nos una mica.

…s’arriba a poc a poc…

Afirma que fa deu anys, que ha començat a escriure per a infants. Amb tan poc temps, i amb una cocció lenta dels ingredients en el seu particular procés d’escriptura, ell es considera encara un nouvingut en aquest territori

L’Oriol diu, amb seguretat, que sempre li ha agradat escriure. Abans de fer-ho per a infants, havia escrit alguna obra de no ficció per a adults.

Una de les claus d’aquesta incursió en la literatura que forma als grans lectors la trobem en un amic:

“Tinc un amic il·lustrador, d’infantesa, que sempre m’insistia que li passés quelcom. Es diu Jordi Sunyer, i, en aquests moments, ja compartim dues obres per a primers lectors: La casa del professor Kürbis (Baula, 2013) i Apa! Et penses que ens ho creurem (Cruïlla, 2015). Ell em va ajudar a anar trobant un to per a aquest tipus de lectors.”

I la clau més essencial, segurament, la trobem en el fet que l’Oriol, d’infant, era un bon lector i mai ha deixat de llegir literatura infantil i juvenil.

Considera que encara està en temps de prova, de garantia. Per tant, a cada llibre, experimenta tot buscant una veu pròpia que diu que encara no ha trobat. Encara no sap tampoc amb quin gènere se sent millor: àlbum, narrativa, conte…

Defineix la literatura infantil com un espai d’una dificultat enorme. Externament, ha d’aparentar senzillesa, però, l’interior és complicadíssim. Li agrada el fet que, en la literatura infantil, el nom de l’autor no signifiqui res per al lector, que el llibre s’hagi de sostenir i vendre per ell mateix. Troba que aquest és un ingredient tremendament sa.

…al destí desitjat…

Que totes les seves novel·les tinguin la paraula illa com a part del títol, assegura que és casualitat, ja que el primer no s’havia de dir així. Malgrat això, considera que una illa no deixa de ser un tauler d’escacs molt tancat. A l’hora de crear un món té uns límits molt clars, però amb un territori prou extens  perquè allà dins hi puguin passar tot tipus d’històries i d’aventures.

“Ara, però, em plantaré d’illes”, diu amb un somriure.

El islote de los perros té l’origen en una estada de set mesos a Istambul, fa uns anys, on preparava un llibre de no-ficció que encara és en un calaix. Va recollir molta informació, com la dels jueus espanyols que encara hi habiten. 

L’illa de Paidonèsia es mou per les ganes de fer quelcom humorístic, que és un vessant que li interessa molt. Amb un somriure, parla de l’anècdota d’una clienta del món de l’ensenyament que, un cop llegit, li retorna perquè el troba massa alliberat i poca-solta, i creu que als nens no cal alliberar-los més del que ja ho estan.

De fet, l’humor que l’embolcalla, és un humor que ell contenia per no carregar la novel·la d’animalades.

…on s’observa un ampli horitzó

Assegura que el seu ritme d’escriure és lent i que, en aquests moments, esta elaborant un llibre de no-ficció sobre essers vius de Barcelona i té dues novel·les a mig construir.

L’entusiasmen els llibres de coneixements francesos de finals del segle XIX. Pedagogia infantil, amb certa càrrega literària. Troba a faltar llibres de coneixements d’aquest tipus, amb més text i més literatura, com els que hi havia quan era infant. Com a exemple, em mostra la El arroyo del geògraf francès Élisée Reclus, amb il·lustracions d’Eloar Guazzelli (Media vaca, 2001).

I amb la recomanació contrastada de l’Oriol Canosa llibreter acabem la conversa, just en el moment que algú comença a sacsejar la porta de la Llibreria Pebre negre, perquè és l’hora d’obrir i satisfer les ganes lectores del públic de la ciutat.