Daniel Defoe i el capità Carleton

DEFOE, Daniel. El capità Carleton. Barcelona: La Mansarda, 2013. 276 p. (Traducció: Jordi Ainaud) ISBN 978-84-939664-8-5. 22 €

Llegir un llibre de Daniel Defoe (Anglaterra, 1660-1731) és com despertar-me els records de joventut, com entrar en el túnel del temps en el que vaig descobrir un dels llibres que m’han deixat una petja més gran, el mític Robinson Crusoe. És per això que, benvolguts lectors, esteu avisats que aquesta crítica no serà potser del tot objectiva. I més quan, en aquest Segon Origen, en Dídac i jo a vegades ens sentim robinsons moderns.

Bé, comencem:

Hem de celebrar que un nou segell editorial, La Mansarda, nascut fa pocs mesos, edita per primera vegada El capità Carleton, una novel•la on amb més o menys encert s’expliquen les aventures i desventures d’aquest soldat anglès que visqué nombroses escaramusses i participà en diferents guerres al tombant del segle XVII i XVIII. La seva publicació, singular en l’edició al no separar els paràgrafs amb els típics sagnats a la francesa si no fer-ho en format més modern tot col•locant una línia en blanc que contrasta amb la tipografia clàssica emprada, es deu a la descripció del setge de Barcelona del 1707, relatat a partir de la pàgina 119. En aquest setge, segons la visió del britànic Defoe, els anglesos hi van tenir un paper clau i els mitificats i nostrats Miquelets semblaven com cagalló per sèquia, que diuen a terres valencianes.

I per què publicar-lo ara? Doncs amb motiu dels tres segles de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714. Un motiu que de ben segur que servirà d’excusa perquè, trets del fons de l’armari o de factura nova, s’editaran brillants o no tant brillants obres en les que es glossin aquests fets de la nostra història des de diferents punts de vista (i si no és així que caigui un llamp i em parteixi aquí mateix! Ep, no!, que si no el Dídac quedarà més sol que un nàufrag en una illa deserta!).

La novel•la, però, relatada com un diari personal, manté sempre el to de la narrativa de Defoe: poca floritura, molta acció i una prosa entretallada de difícil lectura per joves lectors actuals més acostumats a la novel•la-guió. Aquests arguments pesaran molt en la possible lectura o mediació cap a lectors juvenils. No en canvi, per aquells lectors més adults o avesats a l’autor -i la traducció molt respectuosa de Jordi Ainaud, a imatge i semblança de la traducció que Carner va fer de Robinson Crusoe (reeditat per La Magrana, 1985)- qui, si estan amatents podran descobrir una ironia molt arrelada a la cultura anglesa i que aquí sempre ha estat molt ben acollida.

I per exemple alguns botons.

En un moment de la novel•la, l’autor apareix opinant de la manera següent sobre els fets d’armes en que participa: …encara que el comú de la gent l’hagi qualificada de batalla, al meu humil parer, seria més adequat anomenar-la confusa escaramussa (p. 41)…; una fina manera de dir que no va passar de baralla de bar el que la història ha estat capaç d’alçar als altars de les confrontacions de renom. O, més endavant, per haver actuat en una escaramussa en diu: …mai no vaig rebre ni la més ínfima consideració per part dels meus superiors pel que alguns van qualificar d’un servei excessivament escrupolós (p. 70). I és que fa tres segles fer les coses ben fetes ja estava mal vist. O, a tall d’ironia sobre el zel dels seus superiors a l’hora de salvar una noble i bella senyoreta: Jo em vaig quedar enrere mentre el comte acompanyava l’angoixada comtessa al refugi que demanava, i crec que va trigar prop d’una hora en tornar. I ens podem preguntar: i doncs, per què va trigar tant a tornar el comte?

I és que Defoe en aquest títol ens dóna una visió sarcàstica de la vida tot deixant anar bombes de profunditat contra la noblesa, el funcionariat, els jueus, els espanyols, la religió catòlica, la Santa Inquisició…, i tot això amagat darrere de la màscara d’una crònica militar.

Defoe, malgrat començar a escriure quan ja tenia més de seixanta anys, deixant una llista de gairebé 500 títols segons unes fonts o no més de 250 segons unes altres, destil•la una intel•ligència i prosa que sobta per la seva contemporaneïtat. Una novel•la que ens recorda la magnífica La tesis de Nancy, de Sender, qui aconsegueix retratar, a imatge i semblança d’aquest capità Carleton, la societat espanyola -cursa de braus inclosa!- des del punt de vista de l’antropòleg innocent.

Punt i a part són les aventures viscudes per la mateixa novel•la, tant o més interessants que la narració pròpia. I és que durant molts anys es va creure realment que era el diari d’un capità Carleton de carn i ossos. Semblaria que el tal Carleton sí que va existir, però que només va servir d’inspiració a l’autor. El motiu és que cent anys després de la publicació, Sir Walter Scott, figura cabdal del romanticisme anglès i autor de la famosa Ivanhoe, a principis del segle XIX, va recuperar la novel•la i n’escrigué un pròleg que, així mateix, també trobem en aquesta edició. És clar que Scott escriu el pròleg pensant que està davant d’un dietari real, i així es donà per vàlid durant dècades. Però la veritable autoria es descobreix quan uns estudiosos anglesos, analitzant-ne la prosa, pogueren concedir l’autoria al mateix Defoe.

I per acabar res millor que parafrasejar Defoe, i en veu de Carleton, que ningú pugui dir dels vostres actes:

El qui va fugir ple de terror

jeu al llit de sota de l’honor.

Podeu trobar una magnífica entrada de l’autor a la Wikipèdia anglesa: Daniel_Defoe.