UN PASTÍS DE XOCOLATA AMB L’ELENA ODRIOZOLA

Vaig arribar fa un parell de dies a Donostia per donar un curs d’il·lustració al centre d’art Arteleku conjuntament amb l’escriptor basc Harkaitz Cano.

Des del café on esmorzo cada mati, al Boulevard de Donostia, veig la casa on viu la il·lustradora Elena Odriozola. Avui hem quedat per dinar i per posar-nos al corrent de les nostres vides, dels projectes que tenim en marxa i, sobretot, per a parlar del seu nou llibre Eguberria (Nadal), editat per Nerea i reconegut amb els premis, “Millor llibre editat” en la categoria de llibre infantil i juvenil del Ministerio de Cultura, i el Premi  “Juan de Yciar de Qualitat editorial” de l’Instituto Bibliográphico Manuel de Larramendi del País Basc

L’espero davant del teatre Victoria Eugenia, just damunt de la catifa vermella per on passaran els actors que són a la ciutat per celebrar el Festival de cinema. Elena apareix en pocs minuts: només li ha calgut creuar el riu Urumea pel pont del Kursaal, i es mostra molt contenta per la trobada.

És una sort, i molt més fàcil, parlar amb els il·lustradors del seu treball personal quan són amics propers. Amb l’Elena ens coneixem des de fa un bon grapat d’anys, però malgrat aquesta circumstància no es deixa fotografiar passejant per la catifa vermella, com li he proposat mig de broma.

Dinem al barri de Gros, a un restaurant petit on presenten una carta casolana amb plats senzills, però fets amb amor, i acompanyats d’un bon vi negre de la zona.

Abans de començar a menjar li ensenyo el seu nou llibre Eguberria i es mostra satisfeta i contenta per la meva adquisició. És un llibre molt ben editat, diu i molt elegant…Venint de la pròpia il·lustradora, aquest inici de la conversa em sembla gairebé un miracle. L’Elena és molt exigent amb el seu treball, però també amb el de la gent amb la que col·labora i amb l’obra d’altres il·lustradors. Vull dir que el dinar promet!

Abans que ens serveixin el primer plat, fem un brindis, i encara tenim temps d’apreciar el bon disseny del llibre publicat per l’editorial Nerea, amb un gust exquisit i amb molta cura. Una bona elecció de la tipografía i del paper de la tripa que ha possibilitat una impresió de molta qualitat que ens apropa directament a les il·lustracions originals de l’Elena creades damunt de paper artesà fet a mà.

Ens serveixen el plat de pasta i ens toca amagar el llibre. Ara la conversa gira entorn a la relació amb l’escriptor del text, Juan Kruz Igerabide, molt conegut al País Basc i bon amic de l’Elena. És professor a la Universitat, traductor, assagista i poeta. Treballa sobre la literatura infantil i juvenil, i ha publicat molts llibres dirigits a un públic ampli. Escriu en euskera i també en castellà.

Esperant el segon plat, torno a treure de la motxilla el llibre que avui és protagonista i motiu de la trobada amb la il·lustradora més internacional d’ Euskadi i també de l’estat espanyol. Aprofito per parlar breument de la tècnica que ha fet servir aquesta vegada, tot i que jo no acostumo, ni em sembla massa interessant, parlar de materials ni de forma. Elena em mostra un retolador Pentel, mig pinzell, i comenta que ha dibuixat amb aquest retolador i ha afegit el color amb acrílic molt aiguat.

Sobretot em parla de l’il·lustrador Jon Zabalo Ballarín, conegut per Txiki i que va il·lustrar molts llibres que formen part de la infantesa dels nens bascos, com “Xabiertxo”, un llibre amb el qual molts nens han après a llegir en Euskera. Txiki dibuixava amb una línia gruixuda i amb formes perfilades i tancades. Elena ha recordat aquest detall del dibuixant de la seva infantesa i això l’ha ajudada a crear les il·lustracions per a Eguberria.

Eguberria és un llibre que parla del Nadal, de cançons típiques d’aquesta festa familiar, de tradicions al País basc i també d’històries molt antigues. M’explica que ha recordat molt sovint el Nadal de casa seva, quan era petita. Especialment em parla del Naixement que muntaven al damunt d’una taula gran, amb molsa, moltes figuretes i un cel estrellat al fons.

Una segona interrupció per culpa del segon plat. Ara parlem del treball com a professors, del nostre gust per l’ensenyament i la sort que tenim de poder impartir classes d’il·lustració a joves que tenen interés en reconduïr el seu itinerari professional. Una sort i un compromís al mateix temps!, diu Elena.

Ella comparteix aquests cursos amb l’escriptor i teòric Gustavo Puerta, de Madrid. Jo li parlo de la meva tasca a Barcelona i també del curs que aquests dies ofereixo al centre d’art Arteleku conjuntament amb l’escriptor Harkaitz Cano. Aquesta vegada el curs tracta dels àlbums il·lustrats sense text i ho organitza l’associació Galtzagorri (que, literalment, vol dir Pantalons vermells).

Esperant els cafés, torno a treure el llibre i ara parlem de les dones protagonistes. Elena dibuixa personatges femenins. Sempre. Ho prefereix, i ho fa per què ho ha decidit així i punt. A Eguberria, un àvia i la seva neta preparen el Nadal, cuinen, passegen i fan tot un seguit d’activitats que realment il·lustren moltes de les tradicions que Kruz ens transmet del Nadal basc. Uns personatges que a vegades apareixen mig seccionats dintre del requadre d’angles arrodonits del format de les il·lustracions del llibre.

A més a més, em comenta que molt aviat sortirà una nova edició del clàssic Frankenstein de Mary Shelley, editat per Nórdica Libros, on també ha centrat l’interés en un personatge femení.

Elena em dedica el llibre i ens estem una estona més al restaurant xerrant de la família, de l’estiu, dels propers viatges… fins que es fa l’hora de berenar i tots dos no podem cedir a la temptació d’un pastís de “chocolate húmedo” (li diuen d’aquesta manera). 

Continuem parlant de llibres, de la situació que estem vivint a Catalunya…però sobretot, de la sort que tenim de dedicar-nos a una feina artística que ens fa viure moments plens de felicitat, com aquest d’ara mateix, gaudint d’un bon tall de pastís de xocolata.