Arròs de cementiri… amb principis!

Fa alguns dies, Ana Díaz-Plaja –professora de la Facultat de Formació del Professorat de la UB- afirmava que el dia de Sant Esteve, la seva tia, l’Aurora Díaz-Plaja -bibliotecària i escriptora que enguany hauria fet cent anys i que al llarg de la seva vida no es va cansar mai de proclamar el Llegir per fer llegir–, convidava a dinar a la família i els posava a taula un misteriós plat anomenat arròs de cementiri.

Ella va assegurar que anava de veres, que se’n podia trobar la referència a l’enciclopèdia, i que no era fruit de les fantasies d’una tieta estrafolària ni d’un efecte tardà del dia de Tots Sants. Un arròs de cementiri és, en realitat, un plat elaborat amb sobres diverses, amb ingredients que hom té a mà a l’hora de cuinar.
Partint d’aquesta suggeridora idea i d’una galipàndria gegantina que m’ha tingut set dies sense poder sortir al carrer, avui he decidit cuinar-vos un arròs literari de cementiri, elaborat amb uns quants i diversos principis d’obres literàries, amb diferents entrants picotejats d’aquí i d’allà de les prestatgeries del meu atrotinat 1r 2a.

Diuen que l’inici d’una obra és cabdal per captar l’atenció del lector, per ficar-se’l a la butxaca i perquè continuï endavant. Ho era en la narració oral –i d’aquí el munt de formules existents per a iniciar els contes, que van molt més enllà del Hi havia una vegada…– i, també en els primers llibres manuscrits, on les caplletres il•luminades et captivaven primer i et submergien després en la lectura. I ho segueix sent ara, en qualsevol obra de ficció.

Jo, per exemple, tinc la mania, quan passejo per una llibreria o biblioteca, de llegir-me les primeres frases dels llibres, a més a més, és clar, d’estudiar-me amb atenció la coberta i la contracoberta. És un dels aspectes més determinants per escollir una lectura.

Entre d’altres, l’inici d’una obra és clau per:
1. Situar-te en el lloc i en el temps de la novel•la,
En els confins d’una petita ciutat sueca hi havia un hort exuberant, i al bell mig una casa de camp. En aquesta caseta, hi vivia Pippi Calcesllargues, una nena de nou anys que estava completament sola al món…
– LINDGREN, Astrid. Pippi Calcesllargues
2. Presentar-te els protagonistes i/o els adversaris,
En Bradley Chalkers seia al seu pupitre al fons de la classe: l’últim seient de l’última fila. Ni al pupitre del costat ni al de davant seu no hi havia ningú. Era en una illa…”
– SACHAR, Louis. Hi ha un nen al lavabo de les nenes
L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna, tornava de l’hort de casa seva amb un cistellet de figues negres…”
– PEDROLO, Manuel de. Mecanoscrit del segon origen

3. Saber des d’on, i de quina manera, el narrador et vol explicar la història,
Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig nèixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield…”
– SALINGER, J. D. El vigilant en el camp de sègol
4. Introduir-te en l’atmosfera que embolcalla la trama…:
A veces sueño que regreso a la mansión Dax, al lugar donde todo comenzó, donde cambió mi vida y me transformé en lo que ahora soy. Por desgracia, no se trata de un sueño agradable, sino de una pesadilla.”
– MALLORQUÍ, César. La Mansión Dax
Una mestra en l’art d’elaborar contes assegurava que una de les regles d’or de l’escriptura és: Situar el QUI, l’ON i el QUAN a les primeres de canvi.
Una vegada hi havia quatre criatures que es deien: Peter, Susan, Edmund i Lucy. Aquesta història tracta del que els va passar quan els enviaren lluny de Londres, durant la guerra, a causa dels bombardeigs…”
– LEWIS, C. S. El lleó, la bruixa i l’armari

A mi, els principis que més m’agraden són aquells que, amb ben poques paraules, et treuen la son de les orelles, t’esbatanen els ulls i els sentits, i et conviden a avançar amb les expectatives a dalt de tot:
El gos.
Amb ell va començar tot.
Si no hagués vist aquell gos solitari potser no hauria passat res.”
– MANKELL, Henning. El gos que corria cap a un estel
Va entrar a la meva vida el febrer de 1932 i no la va deixar mai més.”
– UHLMAN, Fred. L’amic retrobat

“Fins ahir a la nit, caminant pels carrers molls de Vallcarca, no vaig comprendre que néixer en aquella família havia estat un error imperdonable.”
– CABRÉ, Jaume. Jo confesso
I un dels que més em fascina és el següent:
“Tots els infants creixen. Tots menys un.”
– BARRIE, J. M. Peter Pan

Amb dues frases breus, l’autor defineix l’essència de la novel•la, del mite i del personatge, allò que el fa diferent de la resta de mortals.

I fins aquí, els deu principis que he trobat per poder elaborar el plat.
Quan us hagin fet prou xup-xup i estiguin sofregits al punt, hi podrem tirar l’arròs. El deixarem patir una mica i després hi abocarem el brou.
Més tard, mentre l’arròs vagi absorbint lentament el brou, tindrem una estoneta per continuar llegint les obres tot just encetades, sense oblidar que l’hem de remenar de tant en tant per tal que no se’ns enganxi al cul de la cassola.
Bon profit! que ve ser el mateix que Bona lectura!
PD: Per cert, si algú té a mà un bon inici de llibre per afegir a l’arròs de cementiri, ens el pot fer arribar a través dels comentaris d’aquesta entrada.

48 comments for “Arròs de cementiri… amb principis!

  1. 21 d'octubre de 2013 at 15:23

    Durant un temps, alguns bojos de lletres ens vam dedicar a col·leccionar els nostres principis preferits a http://coleccionandoprincipios.wordpress.com/. Allà hi trobareu, entre d'altres, algun principi de Juan Farias i algun altre de la Nöstlinger, el començament de Matilda i el de Cuando Hitler robó el conejo rosa, principis d'àlbums com Selma i també de novel·lotes com La historia interminable.

    Un racó on capbussar-se en alguns principis memorables, sempre segons el criteri privat i particular de cadascun dels lectors 🙂

  2. 21 d'octubre de 2013 at 15:42

    Gràcies Pippi, una entrada molt suggerent. Quan facis arròs ja estaré al cas i vindré amb un tupper gegant per tots els Mumin.
    A mi, tot i que no és infantil, m'encanta el principi del llibre El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers: "A la ciutat hi havia dos muts i sempre anaven plegats".
    gràcies!
    Mrs. Dewey, ja no funciona el coleccionando principios?
    1r 1a

  3. 21 d'octubre de 2013 at 15:46

    Encara es pot consultar, però fa temps (més d'un any) que ningú no hi aboca cap principi, i no crec que sigui perquè s'hagin acabat els bons principis de llibres…

  4. 21 d'octubre de 2013 at 16:03

    Benvolguts veïns, recordeu l'exposició Pesonatge a la vista? Doncs un dels elements més suggerents i al mateix temps menystingut, van ser els principis de novel·les que, a tall d'introducció, abellien l'escala d'accés al primer pis del Palau Robert. N'hi havia de bons i de boníssims. Per nosaltres, un inici -no segon origne, sino primer-, duna de les novel·les més suggerents:
    -Tom!
    Cap resposta.
    -Tom!
    Cap resposta.
    -Empregunto on es deu haver ficat aquest noi! Oh, Tom!
    (Les aventures de Tom Sawter

  5. 21 d'octubre de 2013 at 16:10

    Miss Dewey és vostè una mina. Pel proper arròs tindré a mà un munt d'ingredients. Tot i ser de cementiri, serà un arròs la mar de viu!

  6. 22 d'octubre de 2013 at 6:47

    L'inici de Peter Pan, el millor… 🙂

    Ostres, l'exposició de "Personatge a la vista!", quant de temps… era bona expo però quasi ni la recordo! Que en fa, 10 anys?

  7. 22 d'octubre de 2013 at 8:50

    Fa vuit anys. Va ser el 2005.

  8. 22 d'octubre de 2013 at 19:58

    La meva germana Rose viu sobre la llar de foc. Bé, només en part. Té tres dits, el colze esquerre i un genoll enterrats en un cementiri de Londres.

  9. 31 d'octubre de 2013 at 11:43

    “Ja sé que no sóc un nen de deu anys normal i corrent. Vull dir que faig coses normals: menjo gelats, vaig en bici, jugo a pilota, tinc una Xbox. Tot això fa que sigui normal. Suposo. I jo em trobo molt normal. Per dins. Però jo sé que els nens normals i corrents no fan que els altres nens normals i corrents fugin cridant del parc. Jo sé que els nens normals i corrents no se’ls queda mirant tothom a tot arreu on van.”
    ……..
    “Tothom hauria de rebre una ovació amb tot el públic dempeus almenys una vegada a la vida, perquè tots vencerem el món. Auggie”

    Inici i final de: Wonder. J.R. Palacio. La Campana. 2012.

    Aquest són el principi i final que us proposo. Isabel Salas

  10. Fina Màster
    31 d'octubre de 2013 at 19:22

    "Migdia de novembre. Diumenge. Fa un dia clar, de cel blau, només amb un punt de boirina. El sol llueix amb aquella intensitat lluminosa, radiant que té en els bons dies d' hivern o ens els de tardor madura, com ."
    ………..
    "Quan el sol comença a tocar els camps i els boscos, la lluna ja és només un cercle blanc que davalla amb lentitud cap a ponent. Entrant el matí, es colga i desapareix. El sol torna a dominar, intens i radiant, i fon la gebrada. És la roda del temps."

    Inici i final d' : OCTUBRE. Miquel Pairolí. Acontravent. 2010

    Aquest inici i final de la primera entrada d'aquest dietari, és la meva proposta. FINA Màster

  11. Anònim
    31 d'octubre de 2013 at 20:44

    A mi, a part del que ha recordat en Joan de "Tom Sawyer", sempre m'ha quedat el de Melville per a Moby Dick:
    "Digueu-me Ismael. Uns anys enrere -no cal precisar quants -tenia pocs diners, o cap ni un, a la bossa, i no hi havia res de particular que m'interessés en terra, i vaig pensar d'anar-me'n a navegar una mica per veure la part líquida del món"
    És un final suggeridor i molt interpretable!
    3r 2a

  12. 2 de novembre de 2013 at 11:11

    " La història que ara et narraré passa l'any 1931, sota les teulades de París. Hi coneixeràs un noi anomenat Hugo Cabret,que,fa molt i molt de temps, va descobrir un dibuix misteriós que li va canviar la vida per sempre més."

    I encara té un millor final…
    "La complicada maquinària de l'interior del meu autòmata és capaç de produir cent cinquanta-vuit diferents, i pot escriure,lletra per lletra, un llibre sencer, de vint-i-sis mil vuit-centes cinquanta-set paraules.
    Aquestes paraules que has llegit."

    La invenció de l'Hugo Cabret. BRIAN SELZINCK

    Laura Rigo

  13. 2 de novembre de 2013 at 11:15

    Un altre principi que també m'agrada molt és…
    " En los cuentos de hadas, las brujas llevan siempre unos sombreros negros ridículos y capas negras y van montadas en el palo de una escoba. Pero este no es un cuento de hadas. Este trata de BRUJAS DE VERDAD." Las brujas. ROAL DALH

  14. 2 de novembre de 2013 at 12:12

    Núria Rubio (Alumna Màster B.E)

    "És un home gran dempeus a la part del darrere d’un vaixell. Estreny entre els braços una maleta lleugera i un nadó, més lleuger encara que la maleta. L’home gran es diu senyor Linh. És l’únic que sap que es diu així, perquè tots els que ho sabien van morir al seu voltant.”
    CLAUDEL, P. La néta del senyor Linh. ( La Magrana, 211)

  15. 2 de novembre de 2013 at 17:38

    Núria Rubio Martí
    "Un anciano en la popa de un barco. En los brazos sostiene una maleta ligera y a una criatura, todavía más ligera. El anciano se llama Linh. Es el único que lo sabe, porqué el resto de las personas que lo sabían están muertas."

    CLAUDEL, P. La nieta del señor Linh

    No escric el final perquè desvetllaria l'encant de la història, encara que només s'entén si arribes fins l'última pàgina. El llibre també és en català…jo el tenia… abans de deixar-lo i perdre'l per sempre.

  16. Anònim
    2 de novembre de 2013 at 18:02

    "Primer els colors.
    Després els humans.
    Així és com normalment veig les coses.
    O almenys ho intento."

    "Els humans em tenen turmentada."

    Markus Zusak. La lladre de llibres. Barcelona: La Campana, 2007.

    Natàlia Lara

  17. Mercè de Olañeta
    2 de novembre de 2013 at 19:13

    TOLSTOI, LEV. Anna Karénina. Madrid : Cátedra, 1986.

    “Todas las familias dichosas se parecen, y las desgraciadas, lo son cada una a su manera.”

    Mercè de Olañeta

  18. Anònim
    3 de novembre de 2013 at 12:02

    "Alicia empezaba ya a cansarse de estar sentada con su hermana a la orilla del río, sin tener nada que hacer: había echado un par de ojeadas al libro que su hermana estaba leyendo, pero no tenía dibujos ni diálogos. «¿Y de qué sirve un libro sin dibujos ni diálogos?», se preguntaba Alicia."
    CARROL, L. Alicia en el país de las maravillas

    Patricia Durán, màster BE i PL

  19. 3 de novembre de 2013 at 14:47

    Un best seller amb un principi interessant…

    "Todavía recuerdo aquel amanecer en que mi padre me llevó por primera vez a visitar el Cementerio de los Libros Olvidados. Desgranaban los primeros días del verano de 1945 y caminábamos por las calles de una Barcelona atrapada bajo cielos de ceniza y un sol de vapor que se derramaba sobre la Rambla de Santa Mónica en una guirnalda de cobre líquido."

    RUÍZ ZAFÓN, C. La sombra del viento

    Per altra banda, també m’agrada aquest, suposo que perquè fou una novel•la que em deixà empremta.

    "Mis padres deberían haberse quedado en Nueva York, donde se conocieron y casaron y donde yo nací. En cambio, regresaron a Irlanda cuando yo tenía cuatro años, mi hermano Malachy, tres, los mellizos, Oliver y Eugene, escasamente uno, y mi hermana, Margaret, ya estaba muerta y enterrada."

    MC COURT, F. Las cenizas de Ángela

    Cati Moragues (màster BE i PL)

  20. Laura
    3 de novembre de 2013 at 21:23

    El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d'homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal.
    ___________________________________________________________

    L'albada deu ser molt pròxima; és amb impaciència que l'Emili l'espera. Li cal saber segur que la victòria d'aquesta nit no ha estat un somni, sinó el triomf real de l'Home sobre l'esperit del camp nacional-socialista -l'enemic que jeu sense vida, però encara tebi.

    Amat-Piniella, Joaquim. K.L. Reich. Barcelona: Club Editor Jove, 1963

    Laura Quicios (Alumna Màster BE i PL)

  21. Anònim
    4 de novembre de 2013 at 22:32

    Principi:

    El gato negro, Edgar Allan Poe

    Ni espero ni pido que alguien crea en el extraño aunque simple relato que me dispongo a escribir. Loco estaría si lo esperara, cuando mis sentidos rechazan su propia evidencia. Pero no estoy loco y sé muy bien que esto no es un sueño. Mañana voy a morir y quisiera aliviar hoy mi alma. Mi propósito inmediato consiste en poner de manifiesto, simple, sucintamente y sin comentarios, una serie de episodios domésticos. Las consecuencias de esos episodios me han aterrorizado, me han torturado y, por fin, me han destruido.

    Final:

    Rebelión en la Granja, George Orwell.

    Desde afuera, las criaturas voltearon a ver al cerdo y luego al hombre, y luego del hombre al cerdo y de nuevo del cerdo al hombre; pero para entonces les fue imposible distinguir cuál era cuál.

    Ángela Aribau (Alumna Màster BE)

  22. 4 de novembre de 2013 at 22:35

    Era massa compromès escollir només un inici, així que us en deixo tres.. i un final, que podrien ser encara més.

    “Ocurre una cosa graciosa con las madres y los padres. Aunque su hijo sea el más repugnante que uno pueda imaginarse, creen que es maravilloso.
    Algunos padres van aún más lejos. Su adoración llega a cegarlos y están convencidos de que su vástago tiene cualidades de genio.”
    Roald Dahl. Matilda

    “Éstas son las primeras palabras que escribo en este cuaderno, un cuaderno que me acompañará durante toda mi aventura. Hace mucho tiempo que preparo este viaje. Desde el día en que oí hablar de esas extraordinarias semillas. Semillas de cabañas. Semillas que sólo hay que plantar y regar para que de ellas brote una cabaña.” Philippe Lechermeier i Éric Puybaret. Semillas de cabañas

    “Estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino, la novel·la Si una nit d'hivern un viatger. Relaxa't. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t'envolta s'esvaeixi en l'indistint. La porta, val més que la tanquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada. Ja els ho pots dir de seguida: “No, no vull veure la televisió!” Parla més alt; si no, no et senten: “Ara llegeixo! No vull ser destorbat!” Potser no t'han sentit, amb tant d'aldarull; digues-ho més fort encara, crida: “He començat a llegir l'última novel·la d'Italo Calvino!” O, si no vols, no ho diguis; esperem que et deixin tranquil.”
    Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger

    I el final:
    “I tu:-Un moment només. Estic a punt d'acabar Si una nit d'hivern un viatger d'Italo Calvino.”
    Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger

    Gemma Serra Burguès

  23. 5 de novembre de 2013 at 10:23

    Si de verdad les interesa lo que voy a contarles, lo primero que querrán saber es dónde nací, cómo fue todo ese rollo de mi infancia, qué hacían mis padres antes de tenerme a mí, y demás puñetas estilo David Copperfield, pero no tengo ganas de contarles nada de eso.

    SALINGER, J.D. El guardián entre el centeno

    Mariona Riba Rios (Màster B.E)

  24. 5 de novembre de 2013 at 10:26

    Si de verdad les interesa lo que voy a contarles, lo primero que querrán saber es dónde nací, cómo fue todo ese rollo de mi infancia, qué hacían mis padres antes de tenerme a mí, y demás puñetas estilo David Copperfield, pero no tengo ganas de contarles nada de eso.

    SALINGER, J.D. El guardián entre el centeno

    Màster B.E.

  25. Anònim
    5 de novembre de 2013 at 16:29

    Vaig sentir l'udol d'un llop.
    Jo era al bosc, camí del mas de can Roca, prop de Casserres. Venia de l'Espunyola.
    Anava amb en Fílax, el meu gos, el mastí dels Pirineus que m'acompanyava quan jo feia de pastora i que no em deixava mai. Jo era una noia de tretze anys a punt de fer-ne catorze. En aquells temps aquesta edat ja era una edat madura, una edat per treballar.

    DELGADO, J-F. Els llops de la lluna roja (2002)

    Marc Rodríguez Juanola

  26. Eloi Planas Vila
    5 de novembre de 2013 at 18:41

    Us deixo les dues primeres línies del primer llibre que recordo com a regal de Sant Jordi. Me'l va regalar la meva germana l'any 1999, quan jo en tenia 10, i em va encantar! El llibre es titula 'Llibre màgic dels monstres', de Thomas Brezina:

    "En Max estava impacient per arribar a la vella casa dels horrors. Què l'esperava, allà? Quina sorpresa li havien preparat els seus amics, els darrers monstres de la Terra?"

    Eloi Planas Vila
    Màster de Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura

  27. 5 de novembre de 2013 at 20:54

    Ahir vaig escriure una intervenció però avui veient que no hi era la torno a escriure. Si apareix dues vegades us demano disculpes.

    Escollir només un inici era tan difícil que n'he triat tres i un final:

    “Ocurre una cosa graciosa con las madres y los padres. Aunque su hijo sea el más repugnante que uno pueda imaginarse, creen que es maravilloso.
    Algunos padres van aún más lejos. Su adoración llega a cegarlos y están convencidos de que su vástago tiene cualidades de genio.”
    Roald Dahl. Matilda

    “Éstas son las primeras palabras que escribo en este cuaderno, un cuaderno que me acompañará durante toda mi aventura. Hace mucho tiempo que preparo este viaje. Desde el día en que oí hablar de esas extraordinarias semillas. Semillas de cabañas. Semillas que sólo hay que plantar y regar para que de ellas brote una cabaña.” Philippe Lechermeier i Éric Puybaret. Semillas de cabañas

    El principi…
    “Estàs a punt d'iniciar la lectura del nou llibre d'Italo Calvino, la novel·la Si una nit d'hivern un viatger. Relaxa't. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t'envolta s'esvaeixi en l'indistint. La porta, val més que la tanquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada. Ja els ho pots dir de seguida: “No, no vull veure la televisió!” Parla més alt; si no, no et senten: “Ara llegeixo! No vull ser destorbat!” Potser no t'han sentit, amb tant d'aldarull; digues-ho més fort encara, crida: “He començat a llegir l'última novel·la d'Italo Calvino!” O, si no vols, no ho diguis; esperem que et deixin tranquil.”
    Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger

    I el final:
    “I tu:-Un moment només. Estic a punt d'acabar Si una nit d'hivern un viatger d'Italo Calvino.”
    Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger

  28. Anònim
    6 de novembre de 2013 at 12:10

    Bona tarda a tothom!

    Jo us deixaré amb un inici i un final d'un album il·lustrat que és va fer amb un curtmetratge guanyador d'un premi Òscar al 2012.

    Inici:
    Morris Lessmore estimava les paraules. Estimava les històries. Estimava els llibres.
    La seva vida era un llibre escrit per ell mateix, pàgina a pàgina. L'obria cada matí i escrivia sobre les seves alegries i tristeses, sobre tot el que hauria après i tot el que hauria desitjat.

    Final:

    I així acaba la nostra història, igual que va començar…amb un llibre que s'obre.

    JOYCE, W. Els fantàstics llibres voladors de Sr. Morrir Lessmore. (2012)

    Àngela Soteras

  29. 6 de novembre de 2013 at 15:04

    Per tal com l'hisendat Trelawney, el doctor Livesey i d'altres cavallers m'han demanat que escrigui amb tots els detalls el que va passar amb l'Illa del Tresor, des del començament fins a la fi, sense ometre res llevat de la situació geogràfica de l'illa, i això tan sols perquè hi vam deixar una part del tresor, prenc avui la ploma, l'any de gràcia de 17…, per remuntar-me a l'època en què el pare regentava l'Admiral Benbow Inn i el vell llop de mar, colrat i amb el rostre solcat per la cicatriu d'un cop de sabre, es va allotjar per primera vegada al nostre hostal.

    STEVENSON, R., L. l'Illa del tresor. La galera, S.A. Editorial (2005)

    Sara Jové, Màster B.E

  30. 6 de novembre de 2013 at 15:10

    Per tal com l'hisendat Trelawney , el doctor Livesey i d'altres cavallers m'han demanat que escrigui amb tots els detalls el que va passar amb l'Illa del Tresor, des del començament fins a la fi, sense ometre res llevat de la situació geogràfica de l'illa, i això tan sols perquè encara hi vam deixar una part del tresor, prenc avui la ploma, l'any 17…, per remuntar-me a l'època en què el pare regentava l'Admiral Benbow Inn i el vell llop de mar, colrat i amb el rostre solcat per la cicatriu d'un cop de sabre, es va allotjar per primera vegada al nostre hostal.

    STEVENSON, R., L. L'Illa del Tresor. La galera, S.A. Editorial, (2005)

    Sara Jové, Màster BE

  31. Anònim
    9 de novembre de 2013 at 10:49

    Hola,
    M'agrada molt l'inici i final d'un mateix llibre:
    L'ÚLTIM CURS DE LA VIDA del meu vell professor va tenir lloc un cop per setmana a casa seva, al costat de la finestra d'un estudi des d'on es podia veure com un petit hibisc desplegava les seves branques roses. Les classes tenien lloc els dimarts. Començaven després d'esmorzar. El tema era el sentit de la Vida. La matèria era l'experiència viscuda.

    ALBOM, Mitch. Els dimarts amb Morrie. Empúries, 2006.

    Anna Quinquilla Montanyà (Màster BE)

  32. Anònim
    10 de novembre de 2013 at 10:54

    UN PRINCIPI:

    "No hi ha cap llac, al Campament del Llac Verd. Una vegada n'hi havia hagut un, de llac, molt gran, el llac més gran de Texas. Això va ser fa cent anys. Ara només hi ha una esplanada àrida i desèrtica".
    LOUIS SACHAR. Clots. Barcelona. Cruïlla. 2000
    Un principi suggestiu: arrenca en negatiu i situa en un espai i dos temps, escrit en frases curtes, paral·lelismes… I l'essència del qual és la repetició.

    UN FINAL:
    "Renato, atraído por la canción guerrera y por los gritos del niño, la reconoce en el acto. La sonrisa etrusca."
    JOSÉ LUÍS SAMPEDRO. La sonrisa etrusca. 1985
    Un final enigmàtic. En realitat, és la solució d'una "endevinalla" que es planteja al llarg del llibre.
    Per cert, una anècdota: aquest llibre és la recomanació literària que em va fer una venedora d'uns grans magatzems en una ocasió que hi vaig anar a comprar un jersei. De quins grans magatzems -superconeguts- es tractava?

    Anna Falip Gasull (Màster BE i promoció de la lectura)

  33. Anònim
    11 de novembre de 2013 at 18:16

    En Vicenç ajudà el senyor Nicolau a pujar al cotxe. "Sí, senyor, com vostè mani". Després pujà la senyora Teresa. Sempre ho feien així, primer ell, després ella, perquè a l´hora de baixar havien d´aguantar-lo entre tots dos. Era una maniobra difícil i el senyor Nicolau necessitava molts miraments. Tiraren pel carrer Fontanella i, al Portal de l´Àngel,tombaren a la dreta.

    Al cap d´uns quants dies vingueren més ombres a tallar arbres, a tirar la casa a terra. De seguida veieren la soca d´un castanyer de l´entrada, cargolada en un esvoranc, una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes.

    Principi i final de la novel.la MIRALL TRENCAT de MERCÈ RODOREDA

    Imma C.

  34. 28 de novembre de 2013 at 16:26

    – Pugem?
    – No! Al contrari! Baixem!
    – Encara pitjor, senyor Cyrus! Caiem!
    – Per Déu! Llanceu llast!
    – Acabo de buidar l’últim sac!
    – Puja, el globus?
    – No!
    – Tenim el mar sota la barqueta!
    – Amb prou feines cinc- cents metres de nosaltres!
    Aleshores una veu potent va esquinçar l’aire i van ressonar aquestes paraules:
    – Fora tot el que pesa, tot! I que sigui el que Déu vulgui!
    Aquestes són les paraules que esclataven enlaire, sobre el vast desert d’aigua del Pacífic, cap a les quatre de la tarda el dia 23 de març de 1865.
    —————————————————————————————————————
    Allí, en fi, tots van ser feliços, units en el present com ho havien estat en el passat. Mai, però, no van oblidar aquella illa, a la qual havien arribat pobres i despullats, l’illa que, durant quatre anys, havia satisfet totes les seves necessitats i de la qual només quedava un tros de granit batut per les onades del Pacífic, tomba de qui havia estat el capità Nemo!
    VERNE, Jules. L’illa misteriosa
    Empar Pérez (Màster BE i PL)

  35. Anònim
    11 de febrer de 2014 at 14:10

    "Totes les famílies felices s´assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera".

    Inici d´ANNA KARENINA. Lev TOLSTOI (1828-1910)

  36. 5 de maig de 2014 at 5:54

    La infancia de nadie es un rollo, toda nuestra vida esta llena de amor, alegrias, tristezas etc, pero siempre hay alguien que daria su diva por un niñ@. Te quiero Mariona.

  37. Bet
    30 d'octubre de 2014 at 13:22

    M'ha encantat l'article! I m'ha agradat veure que, tot i que tractava sobre els principis dels llibres, hagin sortit també els finals, perquè de la mateixa manera que és important enganxar el lector amb el principi, cal que el llibre també es tanqui bé.Ja pots tenir un llibre que t'enganxi des de l'inici, que si el final decepciona,no te'n queda bon record. Em va passar amb un best-seller de C.R.Zafon, em va enganxar moltíssim, me l'emportava al metro ni que fós per quatre parades. Però el final és estrany, i deixa una trama sense resoldre….De manera que no m'ha deixat un bon record. No me'l tornaria a llegir més.

    Dit això, aquí un principi interessant: "1.- No tocar les agulles del rellotge, 2.- Domina la ràbia, i 3.- No t'enamorismai, passi el que passi. Sinó, la mecànica del teu cor es tornarà a trencar en bocins". (M.Malzieu, La mecànicadel cor).

    I el final d'un dels llibres que més m'ha impactat, sinó el que més… ""Però el joc implica, només, noms de nen. Perquè si és una nena, la Laila ja li ha posat nom". (K.Hosseini, Mil sols esplèndids). Aquest final dit així no desvetlla res, però si el llegiu emociona molt!

    Bet Rexach, alumna BE i PL

  38. 30 d'octubre de 2014 at 17:39

    Bet,
    per si et pot interessar, també faig publicar una entrada sobre els finals:
    http://llibresalrepla.blogspot.com.es/2013/12/macedonia-de-nadal-regada-amb-algun.html

  39. 31 d'octubre de 2014 at 0:39

    Un article molt original! Com a enamorada de la gastronomia popular d’arreu del món, m'ha agradat molt el símil. Sempre m’ha fet gràcia el fet que qualsevol indret tingui aquest tipus de receptes tradicionals, basades en aprofitar tot allò que ha sobrat d’altres àpats o bé fer barreges d’ingredients que tenim a mà (com les famoses “Torrijas” per aprofitar el pa que havia sobrat i s’havia acabat endurint).

    Però retornant al tema dels inicis i finals de les obres literàries, com molt bé esmenta la Bet, companya de màster , opino que tant les primeres com les últimes paraules de la història d’un llibre han de saber estar a l’altura del desenvolupament del fil argumental, per no emportar-nos decepcions com a lectors.

    Tot i que decantar-me per un únic inici i final em sembla molt difícil, he intentat no remenar gaire i escollir el principi del que considero una gran novel•la, el clàssic de Fitzgerald “El gran Gatsby” i el final de l’obra de Pennac “Com una novel•la”, ja que em sembla força adient per la temàtica del blog, així com del màster del que provenim .

    INICI:
    “Cuando yo era más joven y más vulnerable, mi padre me dio un consejo en el que no he dejado de pensar desde entonces.
    – Antes de criticar a nadie- me dijo- recuerda que no todo el mundo ha tenido las ventajas que has tenido tú.-
    – El gran Gatsby. F. Scott FITZGERALD

    FINAL:
    “Els pocs adults que m’han donat coses a llegir s’han esborrat sempre davant dels llibres i s’han guardat prou de preguntar-me què havia entès. Amb aquests, evidentment, parlava de les meves lectures. Vius o morts, a ells dedico aquestes pàgines.”
    – Com una Novel•la. D. PENNAC

  40. 1 de novembre de 2014 at 16:11

    Es un articulo muy interesante ya que describe y muestra con ejemplos la importancia de los principios en las historias para que el lector se pueda interesar por ellas. También estoy de acuerdo con mis compañeras del máster de la gran importancia de los finales.

    Uno de los principios y finales que me gustaría compartir con vosotros es el de El contador de historias de Rabih Alameddine.
    Principio: "Escuchad. Dejad que sea vuestro dios, Dejad que os guíe e un viaje hacia los confines de la imaginación. Dejad que os cuente una historia."
    Final: "Me contó toda clase de cosas increíbles sobre ti. – Observé su rostro con la esperanza de percibir alguna reacción -. ¿Me oyes? – Cerré los ojos por un momento -. Sé tus historias.
    – Y puedo contarte las mías. Si quieres.
    Me paré, esperé.
    – Escucha."

    Lorena Artero Gamarra, alumna del Máster BE y PL

  41. 3 de novembre de 2014 at 12:24

    Interessant entrada. Llegir aquests inicis de llibres, de grans històries, ha fet que la meva llista de lectures pendents vagi creixent per les temporades més lleugeres de mal de caps laborals, acadèmics i d’altres que apareixen quan menys un s’ho espera.
    M’agrada com escriu J.K. Rowling. Em va agradar a la saga del Harry Potter, com també en les seves dues últimes novel·les La vacant imprevista i El cant del cucut, aquesta última sota el pseudònim de Robert Galbraith. Per aquest motiu us anoto dos inicis de la mateixa autora:

    El primer: "Harry Potter no era un noi normal per moltes raons. Per començar, perquè l’època de l’any que menys li agradava eren les vacances d’estiu." (Harry Potter i el pres d’Azkaban)

    El segon: "El brunzit al carrer era com el zum-zum de les mosques. Els fotògrafs s’apilotaven darrere les tanques vigilades per la policia;tenien preparats els morros llargs de les càmeres i el seu alè s’alçava com un núvol de vapor. La neu queia contínuament damunt dels barrets i les espatlles; els dits enguantats netejaven les lents." (El cant del cucut)

    I per últim, us deixo amb un dels meus últims inicis: "A casa tenim un mirall. Amagat darrere una pantalla, al passadís de dalt. La nostra facció permet que m’hi posi al davant el segon dia de cada tres meso, el mateix dia que la mare em talla els cabells.
    M’assec al tamboret i la mare s’està dreta darrere meu amb les tisores, tallant per aquí, tallant per allà. Els cabells cauen per terra en silenci, rínxols d’or cargolats.
    Quan acaba. M’aparta els cabells de la cara i em fa un monyo. Se la veu molt tranquil·la, concentrada en la feina. Hi té la mà trencada, a l’hora de fugir de la realitat. Jo, en canvi, no." (Divergent de Veronica Roth).

    Fins la pròxima!!

    Teresa Maria Figuerola
    Màster BE i PL (2014/2015)

  42. Anònim
    3 de novembre de 2014 at 22:47

    M'ha agradat molt l'article! L'he trobat molt interessant perquè considero que un bon inici és essencial en un llibre, és el que farà que et motivis per continuar. Com ja s'ha comentat, crec que no s'han d'oblidar els finals, perquè és el que et deixa rumiant una estona en la història llegida.
    Un inici que m'agrada és el de la Sombra del Viento, però com ja l'han posat en un altre comentari, m'he decidit per aquests dos:

    "La mujer que iba a morir se llamaba Hortensia. Tenía los ojos oscuros y no hablaba nunca en voz alta. Sólo cuando la risa le llenaba la boca, se le escapa un Ay madre mía de mi vida que aún no había aprendido a controlar, y lo repetía casi a gritos sujetándose el vientre. Se pasaba gran parte del día escribiendo en un cuaderno azul. Llevaba el cabello largo, anudado en una trenza que le recorría la espalda, y estaba embarazada de ocho meses." (La voz dormida de Dulce Chacón).

    "La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai no ha ocorregut. Passaria una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l'inici, que en aquest cas és el final." (Marina de Carlos Ruiz Zafón)

    Si per seleccionar un inici he mirat uns quants llibres, aquells que m'han marcat, per decidir un final no he tingut cap problema. És un llibre que vaig llegir amb 10 o 12 anys i a dia d'avui encara el recordo com si l'acabés de llegir.

    "Aixecà la vista cap al sostre, d'on penjava la bandada de grues i veié com la lleugera brisa de tardor les bressolava suaument. Era com si anessin a alçar el vol a través de la finestra oberta. Que n'eren, de boniques i de lliures! La Sadako va sospirar i els seus ulls es van tancar per sempre." (Sadako i les mil grues de paper de Eleanor Coerr)

    Maribel Maya
    Màster BE i PL

  43. Lidia Garrido
    4 de novembre de 2014 at 2:19

    Un article molt interessant! L’inici que vull compartir és del llibre Nada de Carmen Laforet. Llibre que vaig llegir ja fa uns anys i del que guardo un bonic record.

    “Por dificultades en el último momento para adquirir billetes, llegué a Barcelona a medianoche, en un tren distinto del que había anunciado y no me esperaba nadie.”

    Lidia Garrido (Alumna del Màster Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura)

  44. 4 de novembre de 2014 at 10:13

    L'article m'ha agradat molt i m'ha fet pensar en quins llibres m'han cridat l'atenció només llegint el seu inici. Finalment, he decidit compartir amb vosaltres el llibre "El segrest de la bibliotecària" de Margaret Mahy que vaig llegir fa molts anys i que he anat rellegint des de llavors (amb els infants, per treballs de la universitat o simplement perquè em venia de gust).
    " Un dia, Serena Laburnum, la bonica bibliotecària, va ser segrestada per uns bandolers malvats. Havia sortit a passejar pel bosc, més enllà de la ciutat, quan els bandolers se li van tirar al damunt i la van segrestar."

    Sara Ferriz (Alumna del Màster Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura)

  45. Marta Merino
    4 de novembre de 2014 at 15:20

    Sens dubte un bon article amb molta raó. Els inicis que us presentaré a continuació aconsegueixen una cosa que no tots els escriptors aconsegueixen tan ràpid i amb poques paraules: fer-nos somriure.

    "Ocurre una cosa graciosa con las madres y los padres. Aunque su hijo sea el ser más repugnante que uno pueda imaginarse, creen que es maravilloso." (la pobre Matilda de Roald Dahl no té aquesta sort… Sort de la senyoreta Honey!)

    "Esta mañana llegamos todos a la escuela muy contentos, porque van a sacar una foto de la clase, que será para nosotros un recuerdo que nos gustará toda la vida, como ha dicho la maestra. También nos dijo que viniéramos muy limpios y bien peinados. Cuando yo entré en el patio del recreo llevaba la cabeza bien llena de brillantina." ("El pequeño Nicolás" de René Goscinny enganxa de tal manera que és inevitable deixar de llegir un cop has agafat el llibre)

    I… bon profit!

    Marta Merino (màster BE i PL)

  46. Anònim
    4 de novembre de 2014 at 20:56

    Després de llegir aquesta entrada i aquest decàleg sobre els inicis dels llibres em reafirmo en la meva idea que un llibre que t'atrapa de debó ho fa des del principi. Això és el que m'està passant a mi amb la lectura que tinc ara entre mans: que m'ha enganxat per la manera com comença i no puc parar. Aquesta novel·la de realisme psicològic té un inici tan impactant, que al llegir-lo els sentits es desperten i et fan avançar pàgines i pàgines fins ben entrada la nit.

    "No sé pas com vaig descobrir els secrets del complicat procés de les paraules i els pensaments, però ho vaig fer de pressa i d'una manera natural. A dos anys, tots els meus records tenien paraules, i totes les meves paraules tenien significat.
    Però només dins del meu cap.
    No he pronunciat mai ni una sola paraula. Tinc gairebé onze anys."

    DRAPER, Sharon M. Fora de mi

    Espero que us agradi i vagi de gust!

    Patrícia Garcia (Màster BE i PL)

  47. Anònim
    5 de novembre de 2014 at 21:53

    Sóc en Marc Viladrich del Màster de Biblioteca! l'inici del llibre diu molt de com seran les 200-300 pàgines (o les que siguin) que vindran després, i per això crec que són molt importants. Els dos principis de llibres que envio són de fantasia, un és un clàssic de clàssics i l'altre és fill de clàssics, per dir-ho així.

    "En un agujero en el suelo vivía un hobbit. No un agujero sucio, repugnante, con restos de gusanos y olor a fango, ni tampoco un agujero seco, desnudo y arenoso, sin nada en que sentarse o que comer: era un agujero-hobbit, y eso significa comodidad.
    TOLKIEN, J. R. R. (2004). "El hobbit". Barcelona: Ediciones Minotauro.

    "Volvía a ser de noche. En la posada Roca de Guía reinaba el silencio, un silencio triple. El silencio más obvio era una calma hueca i resonante, constituida por las cosas que faltaban. Si hubiera soplado el viento, este habría suspirado entre las ramas, habría hecho chirriar el letrero de la posada en sus ganchos y habría arrastrado el silencio calle abajo como arrastra las hojas caídas en otoño. Si hubiera habido gente en la posada, aunque solo fuera un puñado de clientes, ellos habrían llenado el silencio con su conversación y sus risas, y con el barullo y tintineo propios de una taberna a altas horas de la noche. Si hubiera habida música… pero no, claro que no había música. De hecho no había ninguna de esas cosas, y por eso persistía el silencio"
    ROTHFUSS, Patrick (2009). "El nombre del viento".Barcelona: Random House Mondadori.

  48. Anònim
    16 de novembre de 2014 at 19:48

    De tots els comentaris que he pogut llegir sobre l’article, coincideixo plenament amb aquelles persones que han destacat l’Anna Karenina de Lev Tolstoi, el Jo confesso de Jaume Cabré i La sonrisa etrusca de José Luís Sampedro. Però no em semblaria just que es passés per alt Cien años de soledad de Gabriel García Márquez doncs, a més de ser un dels llibres fonamentals de la literatura universal, va ser el que em va convertir en lectora:
    Comença així: “Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.”
    I acaba dient: “Sin embargo, antes de llegar al verso final ya había comprendido que no saldría jamás de ese cuarto, pues estaba previsto que la ciudad de los espejos (o los espejismos) sería arrasada por el viento y desterrada de la memoria de los hombres en el instante en que Aureliano Babilonia acabara de descifrar los pergaminos, y que todo lo escrito en ellos era irrepetible desde siempre y para siempre porque las estirpes condenadas a cien años de soledad no tenían una segunda oportunidad sobre la tierra”.
    GARCÍA MÁRQUEZ, Gabriel (1982). Cien años de soledad. Madrid: Espasa-Calpe.
    Per donar una altra resposta ben diferent que fugi dels tòpics, proposo l’inici d’una història dolça i suggeridora:
    “Aunque su padre había imaginado para él un brillante porvenir en el ejército, Hervé Joncour había acabado ganándose la vida con una insólita ocupación, tan amable que, por singular ironía, traslucía un vago aire femenino.
    Para vivir, Hervé Joncour compraba i vendía gusanos de seda”.
    BARICCO, Alessandro (1997). Seda. Barcelona: Anagrama.
    Maria Dolors Ventosa (màster BE i PL)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *