Un premi que sona molt bé

HERNÀNDEZ, Pau Joan. La balada del funicular
miner
. Barcelona: Cruïlla, 2013 (Gran Angular, 172). Premi Gran Angular 2013

Una de les virtuts dels bons llibres és que et
desperten velles lectures. Llibres capaços de fer reviure records amagats ens els
replecs del cervell associats a imatges que algun Stevenson, Mallorquí o Rayó
van dibuixar amb gran destresa. I el darrer premi Gran Angular, La balada del funicular miner, de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), és probable que passi a formar part d’aquests
exclusiu rosari de llibres de l’imaginari propi. Una característica
difícil de trobar, però que aquesta novel·la m’ha permès traspassar antics i
recents camins lectors de molt bon record. 
I és que la literatura ja ho té
això: no només desperta la nostra imaginació recollida en les
nostres neurones i recuperada per enllaços sinàptics, sinó que amb ella també hi van associats un gavadal de sentits que ens traslladen al
moment precís d’aquella lectura. Un moment carregat a voltes d’olor de llet
bullint, d’estius que s’han escolat estirats a la platja i de grans de sorra
que resten entre les seves pàgines o de migdiades mandroses al peu d’una noguera. Són, en definitiva, aquells moments que ens
permeten assegurar que la lectura va més enllà d’un simple entreteniment i, amb els anys, té la capacitat de despertar-nos la nostàlgia, la reflexió i la revisió de les nostres experiències. Com deia aquell,
quina sort que té el qui encara no ha llegit el Quixot, però quina sort que
tinc que encara he de descobrir molts dels Quixots que hi ha pel món
Però centrem-nos en l’obra. I per això farem
un exercici com el del bon sommelier que, en obrir un Gran Reserva del Priorat, hi
detecta aromes de fruits vermells mesclats amb fulla seca de tardor i un deix
de clau. Un exercici que permet posar negre sobre blanc l’univers interior, en el meu cas reflectit en diverses lectures, de cadascú. Un univers sempre diferent, sempre canviant, depenent de l’experiència lectora pròpia. 
I doncs, d’on poua el Pau Joan Hernàndez? 
Doncs a parer meu crec que hem d’anar
força endarrere en l’univers literari. Jo, des de la meva experiència, hi flairo en la novel·la algunes dosis d’aromes de Lovecraft, especialment per la descripció
i suggeriment del més enllà, dels móns immaterials que s’oculten darrere de les
paraules d’una vella trementinaire, secundària de luxe que per si sola
mereixeria una novel·la. 
Així mateix també hi detecto uns efluvis de MAL, d’aquell
mal insondable, intangible, que omple la narració d’un mantell fred i negre, representat en
forma de bèstia. Uns aires que podem identificar a La punyalada de Marià Vayreda o en
l’estil literari d’Aire negre, de l’Agustín Fernández Paz.
Així mateix també hi trobo un gust de boca potent, durador, que identifiquem amb la trama de La
mala bèstia
, de l’Antoni Garcia Llorca, amb tocs de ruralisme d’El salvatge
del mateix autor. També hi detecto un rerafons gustatiu d’acció propi d’en Sierra i Fabra,
especialment de les seves novel·les més compromeses com En un lloc anomenat guerra (La Galera, 2002), amb olors de les localitzacions
de Pep Coll i el seu El salvatge dels Pirineus i un desenllaç espolsat de canyella de les Maletes perdudes de Jordi Puntí. Tot plegat, i deixat reposar
en bota de roure francès durant llargs mesos, dona com a resultat aquest brou que
baixa per la gola deixant un record inesborrable. 
Tot comença quan l’Alda, una professora de
matemàtiques, arriba a la vall de Tamasca, algun indret perdut dels Pirineus catalans,
tot amagant-se del propi passat. Integrada aviat en la vida singular de l’indret,
mescla de modernitat i tradicions ancestrals, descobreix dia a dia una simfonia
de personatges a quin més singular i únic. Entre aquests destaca una història
mai explicada a la Mei,
una noia de ciutat que degut a les circumstàncies econòmiques es veu obligada a
tornar al poble d’on és originària la seva mare. Un retorn que li portarà sorprenents descobertes i un final de traca i mocador. Paral·lelament un assassí
pren la vall com a nou hàbitats on instal·lar-se i comença a atacar despiadadament els animals de la comarca. Una simfonia de petites històries que avancen a l’uníson i que conflueixen en un final tensionat al màxim
que Hernàndez resol amb destresa i, potser, un excés de bonhomia. 

Hernàndez ens presenta una novel·la adulta, ben construida i ambiciosa. Una obra mereixedora d’aquest premi que, malgrat uns darrers anys deserts, enguany ha aconseguit mantenir el bon nivell iniciat amb El racó de Penèlope de Pasqual Alapont, premi 2012 . 

Pau Joan Hernàndez, molt conegut pels que eren adolescents a finals dels vuitanta i de la dècada dels noranta per Tot et serà pres (Empúries, 1985), ens regala una de les seves obres més completes. Juntament amb L’ombra del Stuka (Empúries, 1998), probablement aquesta serà una de les seves novel·les de referència obligada. Un llegat que també ha deixat petja en les seves traduccions del castellà, el francès, el gallec i, fins i tot l’èuscar. 
Salut! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *