 |
| Pilarín Bayés a la Festa de Llibres al replà |
Era el moment de posar cara i cos als seguidors d’aquest bloc. A la gent que, setmana rere setmana, llegeix les entrades dels membres “d’aquesta la nostra comunitat” (com deia aquell de la tele) parlant d’allò que ens apassiona i que volem compartir per fer lectors i lectores més curiosos i més savis. I per a la Maria Carme Roca, escriptora, era també l’hora de posar cara a en Víctor. Cares a en Víctor, millor dit. Perquè en Víctor, el protagonista de “Un replà molt particular”, el relat que la Maria Carme ha escrit per celebrar el primer any del nostre bloc, dissabte havia de tenir més d’una cara. Cinc il•lustradors amics havien estat convidats també al replà, i foren els encarregats de posar cara, cos i actitud al Víctor (i a la Gina, i al taxidermista, i al ventríloc i a la científica…) com ho farien en la intimitat dels seus estudis respectius. Dissabte, però, acollits i agraïts a la Biblioteca Francesca Bonnemaison (i especialment a la Raquel Muñoz, la nostra contacte), Pilarín Bayés, Jordi Lafebre, Cristina Losantos, Xavier Salomó i Noemí Villamuza, van treballar sobre els personatges de la Roca en directe, davant dels assistents a l’experiència, obligats a passejar-se per la primera planta de la biblio i esdevenir testimonis del moment creatiu dels autors i escoltar de viva veu les seves impressions.
 |
| Cristina Losantos i Teresa Duran, de conversa |
Foren més de dues hores plenes de màgia. A les 10’30 els papers damunt de les taules estaven immaculats, els pinzells nets, els retoladors amb el caputxó posat. El potet de tinta de la Cristina Losantos no s’havia obert, i el seu fidel plomí es mantenia a l’aguait. A partir d’aleshores, els personatges prengueren vida. Cadascun al ritme del seu autor, cadascun amb els trets característics dels seus estils. I era fantàstic que el públic fos allí per descobrir-ho i presenciar amb els seus propis ulls el procés de la creació.
Els veïns del replà vam ser amfitrions, coordinadors i acompanyants per un dia, i vet aquí una breu crònica del seguiment que en vam fer.
L’Ignasi Blanch (2n 1ª) parla de la Pilarín Bayés:
Tot just arribar, La Pilarín ens va obsequiar amb tres llonganisses de Vic. Ho acostuma a fer. De seguida va ocupar la taula de la sala infantil i va començar a dibuixar els personatges principals de la historia de la Maria Carme Roca. Primer toca fer càsting, va dir. Pilarín dibuixa directament amb retolador i en un format gran. Cada personatge ocupa una pàgina. Per a crear la co-protagonista infantil, la Gina, va triar una nena entre el públic, la Sibil•la, com a model. Totes dues no paraven de xerrar, del vestit de la nena, dels cabells, de com és d’important reconèixer a cada personatge en les diverses escenes del llibre on aparegui…Va parlar de Vic i d’algun record de quan era petita, i també dels taxidermistes, del costum que hi havia abans de tenir un animal dissecat a casa. De seguida va tenir força públic al voltant, mirant com anava creant les dues escenes que va dibuixar i escoltant totes les històries que explicava. Dibuixa amb molta seguretat i de pressa.
 |
| En Víctor i els seus veïns segons la Pilarín |
Dues joves il•lustradores no van separar-se del seu costat i repetien, emocionades, que era la seva il•lustradora de capçalera i la de molts catalans de diferents generacions.
Entre moltes altres observacions interessants, la Pilarin va assegurar que un il•lustrador també pot trobar i definir el seu estil personal a partir dels dubtes. Ella, però, de dubtes en el traç sembla no tenir-ne gaires, i transmet passió per la feina i molta felicitat!
La Sílvia Fernández (3r 1ª) va fer costat a en Jordi Lafebre des que va arribar (i va ser el primer!):
 |
| Fragment de la il·lustració de Jordi Lafebre |
Vaig estar xerrant una bona estona amb el Jordi. Vam parlar d’àlbums il•lustrats i de còmics, de les trobades amb el públic, de la tasca de l’il•lustrador com la d’un cuiner (de vegades els macarrons surten bons i de vegades no tant, però la qüestió és tenir molta pràctica en l’ús dels ingredients i els estris), de la soledat, de la relació amb els autors… i va ser quan va començar a dir “per mi hi ha dos tipus d’autors…” que, a més de buscar amb la mirada la mare Mumin (a qui no vaig trobar; devia estar vigilant si el Xavier Salomó baixava la guàrdia per pispar-li la llibreta d’esbossos), vaig treure de seguida la llibreta per prendre nota. Doncs, com deia, segons el Jordi Lafebre hi ha dos tipus d’autors: aquells que s’acosten a l’il•lustrador amb tantes expectatives, i tan tancades i concretes, que és impossible que per molt bé que ho faci n’acabin contents (els qui dirien “no facis el que jo et dic que facis; fes el que jo vull que facis”); i aquells que s’acosten a l’il•lustrador potser amb una idea, amb suggeriments, però amb respecte i confiança en la seva professió i la seva experiència. Amb quin dels dos tipus creieu que els il•lustradors prefereixen treballar? Esperem que al Jordi l’esperin molts del segon tipus i no gaires del primer…
 |
| En Jordi treballant |
Àngel Burgas (3r 2ª) parla de l’experiència al costat de la Cristina Losantos:
 |
| Cristina Losantos creant el taxidermista |
La Cristina arriba acompanyada de la seva filla, la Mercè, que quan no observa la feina de la mare, llegeix. La il•lustradora segueix el seu procés habitual: dibuix a llapis, després tinta amb “plumilla” i finalment color amb aquarel•la. Explica a tothom que és lenta en el dibuix i la tinta, i ràpida posant color; que es considera detallista, descriptiva i anecdòtica, i no tant poètica. Està acostumada a dibuixar davant de la gent, fins i tot interactuant: mirant-se a la Mercè, recorda una foto on se la veu dibuixant amb la filla de bebé enganxada al mugró. Els que la observem treballar ens meravellem dels mils detalls del seu dibuix, de com es mostra enginyosa representant la científica jubilada del conte; de com deixa espais blancs que seran les taques de llum. Als seus alumnes els voldria fer de la “secta del la tinta xinesa i el plomí”, i de vegades ho aconsegueix. Qui això escriu queda fascinat a continuació, quan el color, distribuït mitjançant un pinzell més gruixut del que ens pensàvem, il•lumina amb una precisió màgica els personatges i els espais d’aquesta creadora experimentada i resolutiva.
 |
| La científica jubilada segons la Cristina |
La Glòria Gorchs (1er 1a) seu frec a frec amb en Xavier Salomó:
 |
| En Xavier i la Maria Carme Roca |
 |
| Fragment de la il·lustració d’en Xavier Salomó. |
Els que s’apropaven a la taula de Xavier Salomó amb l’única referència al cap dels seus llibres, imagino que esperaven trobar-se un il•lustrador inquiet, ràpid, impulsiu, omplint el full de clons… Però en Xavier és tot al contrari: va arribar a l’hora en punt, va seure a la taula assignada, va treure les seves aquarel•les i va començar a treballar en una il•lustració que ja tenia molt rumiada.
En Xavier és un il•lustrador intel•ligent i pràctic: només tenia dues hores de temps, de manera que va renunciar a crear una imatge detallada del replà i va optar per jugar amb el blanc de la pàgina i uns encunyats. I a fe de Déu que se’n va sortir!
Amb constància i pulcritud va anar dibuixant, alhora que responia preguntes i conversava amb els assistents: “L’ordinador!”, s’exclamava en Xavier, “Quan dius que fas servir ordinador molta gent es pensa que cliques un botó i et surt la feina feta”.
I mentre ell treballava amb aquella seguretat que tot estava sota control, alguns vam aprofitar per tafanejar la seva llibreta d’esbossos. Una llibreta preciosa plena de futurs llibres que es publicaran a França.
Finalment, en Pep Molist (1r 2a) ens apropa a l’experiència al costat de la Noemí Villamuza:
 |
| Dibuix de Noemí Villamuza o la por d’en Víctor a ser dissecat |
Diria que Noemí Villamuza va ser la il•lustradora que va acudir a la Festa del replà sense saber quina il•lustració concreta abordaria, oberta a l’expectativa, a l’espai i a l’ambient que es trobaria.
Això sí, a la cartera hi duia una pluja d’idees anotades en un full, sorgides dels fragments més suggeridors del conte i que més possibilitats li oferien. En concret, hi havia una frase on hi trobava un toc d’humor i una guspira per a esplaiar-se dibuixant: “- Crec que em vol dissecar!” i és en aquesta direcció cap on es va dirigir.
 |
| La Noemí i el seu work in progress |
Tot interactuant amb la gent que s’aturava al seu davant, es va dedicar a posar cares als dos protagonistes. En un full, va dibuixar quatre rostres per a la Gina i, en un altre, quatre per al Víctor, i demanava a cadascú que votés la que més li agradava. Amb un resultat clar en les votacions, va passar a esbossar l’escena del diàleg entre ambdós, que tant l’havia captivat.
Més tard, en la taula rodona, ens va confiar el seu pànic a dibuixar els espais i el context per on es mouen els seus personatges, i els “arreos de lápiz” que li agafen en allò que domina: els personatges, la seva caracterització i els seus gestos.
El públic assistent, durant i després de l’experiència, va tenir la oportunitat que els il•lustradors i il•lustradores convidats els signessin exemplars dels seus àlbums. A les 13h, com a cloenda de l’acte, una taula rodona a la sala d’actes de la biblioteca, amb la participació dels autors i dirigida per la Teresa Duran, autora, il•lustradora, professora i especialista en LIJ i àlbum il•lustrat.
 |
| Els integrants de la taula final |
La manera de fer de la Teresa i el seu mestratge a l’hora de lligar un discurs ens va deixar a tots bocabadats (mil gràcies, Teresa!). Amb els treballs que havien realitzat les dues hores prèvies damunt de la taula, la Teresa Duran va anar desgranant, al costat de l’autora del text, les pistes que aquesta havia deixat per analitzar com els il•lustradors les havien interpretat. El temps de l’acció, l’espai, les característiques físiques dels personatges. La Teresa va dir que l’il•lustrador acostumava a ser el primer lector d’un text, i que l’editor li havia confiat la important tasca de donar una interpretació visual a aquest text. Ens va fer veure, exemplificant-ho amb els dibuixos realitzats aquell matí, com la Cristina Losantos se servia de la seva experiència personal i autobiogràfica per dibuixar (l’escala d’ “Un replà particular” era la de casa seva) o la Pilarín recorria a la historia de l’arquitectura catalana. També va fer evident que els il•lustradors havien centrat la feina en la descripció més que no pas en l’acció, que la Noemí Villamuza havia fet un càsting més psicològic que els altres, que en Xavier Salomó havia reduït la mida dels nens per distingir-los dels adults. En Xavier Salomó també era el que deixava més espai al buit, mentre que, d’haver disposat de més temps, la Cristina Losantos hauria definit tota l’estructura d’una escala de veïns ens perspectiva, aspecte que la Noemí Villamuza hauria evitat a tota costa perquè odia dibuixar perspectives. La Maria Carme Roca reconeixia que va centrar molt el text en la descripció dels personatges per fer-los llaminers als dibuixant, i tant ella com la Teresa coincidien en una escena en la qual el protagonista, en Víctor, s’imaginava “dissecat” pel taxidermista. La Cristina Losantos, igual que la Noemí Villamuza, va admetre que s’havia fixat en el fragment, però que no l’havia volgut dibuixar, cosa que va fer en Xavier Salomó durant la conversa i li va passar a la Cristina. Molt bona entesa entre tots els de la taula, col•laborant en mostrar els dibuixos dels col•legues al públic i opinant sobre les brillants observacions de la moderadora.
La Teresa finalitzà evidenciant com la manera de ser de cada il•lustrador repercuteix en la manera de treballar i el tipus de dibuix (la Pilarín que xerra per setze sense perdre la concentració; en Xavier Salomó que necessita aïllar-se en els moments decisius, la Noemí Villamuza que li agrada interactuar amb qui és al seu costat…). En Jordi Lafebre no es va poder quedar al col•loqui, però també van parlar del seu dibuix i del rostre i actitud que havia conferit al Víctor.
Volem acabar dient que va ser una jornada enriquidora, tant pels amfitrions com pels col•laboradors i visitants. Donar les gràcies a Ricardo Rendón, de la llibreria Abracadabra, que va muntar una taula amb llibres dels nostres convidats i d’altres joies de la il•lustració; a Lluís Llort, de El PuntAvui, per regalar-nos ampli espai i fotografia a l’agenda del diari de dissabte, i un cop més fer extensiu el nostre agraïment al personal de la biblioteca Francesca Bonnemaison. Una trobada que ens agradarà repetir si, com desitgem il•lusionats, Llibres al replà continua fent-se gran al costat vostre!
Magnífica, sensacional, espatarrant crònia d'una festa que va deixar un gust molt dolç a la boca de tots els assistents amb qui he tingut el gust de parlar (fins i tot dues alumnes del Màster! que vaig veure dilluns van comentar-me com de bé s'ho havien passat). Esperem repetir l'any vinent. Gràcies a tots per il·lustrar.-nos tan bé.
Una encaixada
Quina llàstima no haver pogut anar!
felicitats per aquest 1er any!