Qui no ha comprat mai un llibre per la seva coberta? Com deia aquell, qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra. I és que des d’uns anys ençà algunes editorials han fet un autèntic reciclatge -o estan en procés- per fer els llibres cada vegada més atractius, més llaminers, que només d’observar-ne la seva coberta ja t’agafen ganes de comprar-lo i llegir-lo.
I un dels “culpables” d’aquest canvi radical, i que des d’aquesta modesta finestra voldríem honorar, és en Miquel Puig, qui des de la plataforma de l’editorial Bambú, ens mostra volum a volum com de bonic pot esdevenir l’art del màrqueting en el món del llibre.
Neu de primavera, a la col·lecció Bambú viscut, de Combel. |
La seva feina de disseny, exposada en cada un dels títols del segell editorial, pren la màxima expressió en dues col·leccions: Bambú viscut i Clàssics Universals. Si analitzeu cada una de les cobertes d’ambdues col·leccions observareu que moltes vegades és necessari obrir tot el llibre per gaudir també de la contracoberta, aquell element que massa vegades havia estat menystingut i que a poc a poc es reivindica com a part essencial del disseny global del llibre. Si a més observem la cura amb la que en Puig escull les tipografies, la distribució dels elements que componen la coberta -menys el maleït codi de barres!!!-, les solapes, etc., l’equilibri és sorprenent, agosarat i al mateix temps atractiu per a la vista. Valgui, doncs, aquest petit homenatge al Miquel Puig i, per extensió, als centenars de professionals del món del llibre que fan possible el seu gaudi.
Puig, crec, va obrir una porta a l’esperança de dignificar, com correspon, la literatura juvenil més enllà dels lluentons, de les fotografies distorsionades d’amants o joves incompresos o dels colors identificatius de les edats de les lectures. I a la seva estela van anar apareixent altres professionals que es van atrevir a trencar una llança en favor de la intel·ligència i l’educació visual dels joves lectors. I com a mostra dos botons recents.
A l’esquerra teniu la primera obra de Miquel Duran, autor del que ja en vam parlar en l’anterior entrada del 2n 2a en aquest blog.
L’atreviment del dissenyador per una coberta diferent, pel tractament del títol del llibre transgredint les normes de les majúscules o l’ús del blanc de forma tan accentuada, és una situació innovadora que també expressa allò que trobarem en el seu interior.
Aquesta tendència també ha afectat a la literatura d’adults, tot i que col·leccions com la mitificada i enyorada La cua de palla ja va posar la primera pedra l’any 1963. Fixem-nos, a la dreta, en el darrer títol d’en Jordi Cervera publicat per Bromera, obra de Carles Barrios, on se’ns mostra com a voltes el més senzill també acaba sent el més efectiu.
No us venen les ganes d’obrir el llibre? De començar a descobrir què ha portat a apostar per un títol tan suggerent? Quina música fan els camaleons? Doncs a mi aquest afany de respostes m’ho provoca aquesta coberta…, ho sento…, m’emborratxa el disseny.
Versió americana |
Però tot plegat a què es deu?, us preguntareu alguns. Si l’Alba i el Dídac eren inquilins que ens proposaven sempre fer passejades per la literatura juvenil?
Versió catalana d’Editorial Everest |
Doncs que la coberta, ni més ni menys, va ser la culpable que llegís el darrer llibre de Lois Lowry. I delerós de conèixer de quin mal havia de morir, per què em cridava tant l’atenció la imatge i disseny de la coberta, he fet una recerca d’aquesta novel·la que en anglès seria, certament, El donador, traduida com a El Dador de records en la primera edició d’Everest/Cadí (1996) i L’home dels records en l’edició de 2014 de Cruïlla.
Versió catalan d’Editorial Cruïlla |
Autoretrat. Leonardo da Vinci |
Fixem-nos en la coberta de les tres edicions esmentades. Totes elles coincideixen en la fotografia d’aquest home gran, més propi d’un retrat de Leonardo de Vinci, amb una clara voluntat d’expressar la saviesa que atresorava el més gran representant del Renaixement. Fixem-nos com el disseny ens convida a pouar en el nostre subconscient fins a suggerir-nos una imatge que moltes vegades hem vist, que forma part del nostre imaginari col·lectiu. Fixem-nos com, fins i tot, les ombres de la fotografia són gairebé iguals a les de l’autoretrat del savi italià. I tot plegat per què? Doncs per transmetre’ns el contingut del llibre a partir de la coberta. Fixem-nos que les tres edicions han utilitizat, doncs, la mateixa fotografia, i la primera edició en català fins i tot va copiar de l’anglesa, fil per randa, la imatge d’un bosc al capvespre il·luminat pel sol! Però algú -Neue- ha considerat que havia de fer una nova volta de rosca i a la darrera edició de Cruïlla hi són eliminats, per sort, els elements sobrers i ens potencien la mirada, les ombres, els blancs i negres de la fotografia del vell Dador. Tot i això crec que la tipografia d’aquesta darrera versió no s’adiu a la perfecció amb la sobrietat de la imatge. Però, com sol passar, els temes del disseny són tan personals…
I per què pujar als altars L’home dels records malgrat haver estat escrita l’any 1994 i publicada en català el 1996? Doncs perquè potser així es fa justícia a una obra que va passar sense pena ni glòria per les nostres prestatgeries pel que fa a la versió catalana i que, esperem, aquesta vegada sí puguem llegir els tres volums restants de la tetralogia que s’inicia amb aquest títol, com així va succeir en la versió castellana.
L’home dels records -Newbery Medal a USA el 1994- inicia la tetralogia coneguda com The quartet, formada per The Giver (o L’home dels records), Gathering Blue, Messenger i Son. La història que ens proposa Lowry ens situa en un futur no molt llunyà, en el que el món s’ha aïllat creant una societat inpoluta, sense esquerdes, on no hi ha espai pels sentiments. Aquesta voluntat d’ordre, de racionalitat, porta a crear un personatge únic: el Dador, persona que recull tots aquells records que poden fer malbé la pau i fer aflorar la discòrdia a partir del record, del patiment o el temor. Tot, però, comença a torçar-se quan el Dador escull el jove Jonàs perquè esdevingui el proper tresorer dels records. I és que el que ningú pensa és que els records també provoquen dolor i que no tothom està disposat a suportar-ho, a ser mesell en una societat tan profilàctica.
Lowry ens ofereix una mirada diferent de les que darrerament ens proposen sagues semblants. La rebeldia no es mostra en les accions trepidants d’uns protagonistes rebels, sinó que immergeix el lector a poc a poc, amb guant de seda, deixant-lo entreveure la brutalitat de la societat que ens dibuixa. És com la imatge idílica de l’harem del maharaja de Kapurtala, on belles ninfes ens entelen la raó, però que a poc a poc es va desentrellant la brutalitat del sistema sobre els que es suporta tant luxe.
L’home dels records ens recorda, així mateix, que hi va haver un temps que la literatura no necessàriament havia d’anar a la velocitat de la llum. I és que les imatges poden ser, si les seves pinzellades han estat col·locades amb exactitud, tan ebocadores com l’acció més trepidant.
Jo sóc dels que encara no havia llegit aquesta obra de Lowry. El tenia a la tauleta, pel contingut, però també per la coberta que la trobo molt suggerent. M'has acabat de convèncer!
I si us dic que a la llibreria on treballo precisament és la coberta la que tira enrere per comprar aquest llibre als joves? Desitjo que el merescut premi protagonista jove faci que aquesta novel·la agafi més força i aconseguim llegir-ne la continuació. A mi personalment m'ha fet reflexionar.