Recuperant Arthur Rackham

La venedora de llumins 

A voltes, passejant per biblioteques
oblidades, en Dídac i jo topem amb algun volum que ens transporta a la nostra
infantesa. Són títols que, com aquella olor d’escudella de l’àvia, tenen la
capacitat de despertar-nos els records més amagats, portar-nos a
habitacions càlides, al llit on compartia belles estones amb la mare amb el
llibre com a baula. Són llibres dels que recordem fins i tot l’olor o el soroll
dels fulls al passar de mà en mà. Sigui un o siguin molts, aquests títols m’han
despertat sempre una especial estimació i cada vegada que en trobo algun, amagat
entre la runa o a punt de morir a les mans dels fongs impecables, el rescato i
el guardo en un lloc preferent de la meva biblioteca i del meu cor.

Rondalles d’Andersen. Barcelona: Joventut, 2015

I avui puc dir que he trobat un d’aquests
tresors: les Rondalles d’Andersen que l’Editorial Joventut ha rescatat en una
edició gairebé de luxe –llom amb lletres daurades, guardes i marc de color a les pàgines, enquadernat de roba…- que hauria de ser d’adqusició obligada per
tots els amants de la literatura infantil i, més concretament, per tots aquells
que d’una o altra manera se senten deutors dels il·lustradors precedents.

Joventut recupera, amb gran encert, unes
rondalles que a finals del segle XIX va il·lustrar un dels artistes que ha contribuit a construir l’imaginari col·lectiu de la nostra cultura i a deixar un rastre inesborrable en els paisatges del record dels infants:
Arthur Rackham (Anglaterra, 1967-1939).


De ben segur que els seguidors del blog que
tinguin una certa edat els hi vindrà a la memòria alguna il·lustració d’aquest
geni de l’aquarel·la i la tinta. La seva capacitat i personalitat en el dibuix és digne d’admiració, i hauria de formar part, igual que Junceda o Apel·les Mestres, del bagatge bàsic
–i de la biblioteca- de qualsevol infant o adult, i d’obligat d’estudi per tots aquells que ens vinculem d’una o altra manera a la petita literatura. 

-Però si no porta res al damunt!

Recordo d’infant quan la mare, amb
delicadesa, escollia un dels volums que Joventut va publicar, sempre
il·lustrats per Rackham, on es recollien les rondalles de Grimm, les d’Andersen
o el suggerent i sortosament previ a la versió Disney del famós Peter Pan de
Barrie. Tinc vives les imatges en el meu record: aquella nena que s’atreveix a
dir el que tothom veu, i és que l’emperador va despullat, la venedora de llumins
mirant el somni, Peter Pan navegant a sobre d’un niu amb mirada d’infant o
les humanitzades figures d’animals de El vent entre els salzes. Un rebost al
que recorro de tant en tant, com aquella menja exquisita de la que sempre en
servo el record.

Rackham no només va ser un geni del dibuix a color, sinó que especialment va dominar els dibuixos a tinta convertint el blanc del full en un color amb tanta o més força que el negre. I és que admirar Rackham ha de tenir dues fases: una primera en la que observem les seves magnífiques imatges bigarrades on els somnis es fan realitat a color i, abans o després, hem de ser capaços d’admirar els dibuixos a tinta, a vegades gairebé ombres xineses, que decoren ací i allà les històries més clàssiques de la contística universal occidental. I si no fixem-nos, a tall d’exemple, en l’ús combinat que fa en aquesta magnífica imatge del conte El vestit nou de l’emperador. La societat anglesa no podia acceptar la visió en un llibre infantil d’un emperador panxut despullat. Rackham va ser capaç de suggerir i, el que és millor, fer-nos volar la imaginació. 

Alguns títols del binomi Rackham-Joventut
Joventut ha tornat, una vegada més, a recuperar alguns dels títols de la contística clàssica. Malauradament, però, els temps obliguen a fer “petites” modificacions en l’edició. I dic petites entre cometes ja que per mi potser no és tant així: col·locar totes les il·lustracions a color en un plec al mig de l’edició té alguna utilitat? Entenc que combinar les imatges i el text, col·locant-les allí on correspon, és un cost important, però què millor que poder observar les imatges allà on toca?

També em dol especialment la desaparició dels fulls de seda translúcids que protegien les imatges. Recordo especialment quan, en arribar a una d’aquestes il·lustracions, la imatge es veia desnefocada i una frase et reptava a mirar-le amb atenció. A poc a poc, amb molta cura i acompanyat pel fru-fru del passar el full, el petit infant descobria la il·lustració amb la mateixa il·lusió que es té en obrir un regal. Doncs aquest full també s’ha eliminat. 

El meu avi, que descansi en pau, sovint utilitzava una frase que il·lustra aquesta situació: “a cada bugada es perd un llençol”. 
És una pena que la nova edició, i entenc que els costos potser són difícils d’assumir, no sigui fidel al meu record, però no per això deixaré de gaudir d’aquesta petita joia de la història de la literatura infantil. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.