La por que duem a dins

LEVI PINFOLD
El
gos negre
Traducció al català de Pilar Viciana
NubeOcho Ediciones, Madrid, 2014
Premi Kate Greenaway 2013
Premi Kiriko 2014
Publicat per NubeOcho fa un any, El
gos negre
ha merescut fa poc el V Premi Club Kiriko que atorga una entitat
que aplega més de noranta llibreries especialitzades en literatura infantil
d’arreu de l’Estat espanyol a títols per a xiquets de sis a huit anys. Abans, l’obra
ha rebut altres guardons, com la Kate Greenaway Medal, que s’entrega anualment
des de 1955 i que ha reconegut autors com Helen Oxenbury, Anthony Browne, Quentin
Blake, Helen Cooper o Emily Gravett, entre molts altres.
D’estètica retro, proper a l’hiperrealisme i amb un aire romàntic —un cert
gust per la deformitat, l’acumulació, el caos, les tenebres i el misteri—, El gos negre conta la reacció de la
família Esperanza quan, un matí d’hivern, apareix a la porta de casa un animal gegantí
que creix i creix, a mesura que és descobert pels diversos habitants de la
mansió. La bèstia és ja immensa quan, finalment, es lleva Xica, la filla petita, i
sense escoltar els temors dels altres —«Aquest monstre et devorarà! Se’t
menjarà el cap! Mastegarà els teus ossos!»—, decideix eixir i veure qui és
realment l’ésser que ha aterrit els pares i els germans. Amb la ingenuïtat pròpia
de la infància, Xica juga a ser perseguida per aquest gos de talla hiperbòlica:
perquè puga agafar la nena, el ca haurà d’empetitir-se si no vol enfonsar-se en
el llac de gel, si vol endinsar-se en el bosc, baixar pel tobogan i, finalment,
travessar la gatonera de la porta dels Esperanza.
L’àlbum combina el color —ocres, grisos, negres i rosats, sobretot— i el
barroquisme de les cares senars i de les quatre doble pàgines centrals amb unes
representacions de petit format en sèpia que enquadren els textos dels fulls
parells; alguns d’aquests dibuixos recorden, per la col·locació i la forma, l’ornamentació de les lletres capitals d’alguns manuscrits de l’Edat Mitjana.
Aquesta alternança compensa, amb espais en blanc, la intensitat i el detallisme
de les il·lustracions principals. És l’argument qui determina el canvi d’estructura:
la trobada cara a cara del gos i la nena i la posterior persecució ocupen les quatre
grans escenes centrals a doble pàgina; al cap i a la fi, és aquí on s’esdevé el
nus de la narració, l’evolució de les proporcions dels dos protagonistes. El
text, senzill i mesurat, utilitza la repetició d’elements pròpia dels contes
tradicionals —amb alguna divertida i sorprenent variació—; si de cas, s’hauria
pogut prescindir del penúltim paràgraf i d’algunes línies de l’últim, moment en
què s’explicita innecessàriament la valentia de la xiqueta: el lector de
qualsevol edat ja ha percebut la curiositat i el coratge de la criatura en
eixir de casa i palplantar-se davant de la bèstia negra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *