Els secrets d’en Llorenç Capdevila

M’assabento que un
veí del barri acaba de guanyar dos guardons literaris de categoria (Premi de
novel·la de misteri Ferran Canyameres i Premi Gran Angular de novel·la juvenil) en
pocs dies de diferència. Surto del pis, travesso el replà, m’entrebanco amb la
catifa dels veïns nòrdics que proclama “Visca Lapònia lliure”, baixo les
escales, surto al carrer i amb deu minuts sóc a casa seva per felicitar-lo. I també perquè m’expliqui un seguit de secrets que no m’ha explicat mai i que
m’agradaria que els seguidors d’aquest replà també coneguessin.
El meu veí…


… es diu Llorenç
Capdevila, és nascut a Alpicat, al Segrià, i resideix a Manresa, al Bages. Amb
una sòlida trajectòria en narrativa, on hi figura alguna novel·la per a joves i
alguna per a infants, és encara poc conegut en aquest darrer territori, cosa
que dona més rellevància a les seves confidències.
En Llorenç em rep amb
un somriure, quatre croissants i un suc, que accepto de bona gana. I tot seguit
començo a preguntar:
–                    
D’on et ve la
dèria d’escriure?
Escric perquè sóc
lector. No m’imagino escriure, sense ser-ho; però, si que em puc imaginar
llegint sense escriure. Quan una afició és quelcom més que això, hi ha un
moment que vols passar a l’altra banda i explicar tu les històries.
–                    
Quan comences
a posar-t’hi?
Cap a la trentena. Sense
saber res del món editorial, escric una novel·la i, animat per l’Alba, la meva
dona, el presento al Premi Vila d’Ascó. Guanyo i esdevé el meu primer llibre: Racó de món (Médol, 00)
–                    
Quines foren les
teves primeres lectures?
De jove, llegia,
encara que sense cap criteri ni guia. A casa, tan sols hi havia els llibres que
donaven les caixes d’estalvi. Les meves primeres lectures són novel·letes de
quiosc, les obres d’Agatha Christie i altres de misteri. A través de les
lectures obligatòries de la meva germana més gran, vaig descobrir Pedrolo i
Calders. Jo era un adolescent
amb els interessos habituals de l’edat, i un estudiant més aviat mediocre.
L’únic que em diferenciava de la majoria era el fet de ser lector, una de les
raons que em va impulsar a estudiar Filologia Catalana. A la Universitat, vaig
començar a interessar-me a fons pels estudis i fins i tot a despuntar-hi.
–                    
I quins els
referents?
Sóc un lector
eclèctic. Quant a gènere, la novel·la negra és la que em va marcar més. En els
meus llibres, la trama sovint és més de narrativa negra que d’històrica.
M’agraden autors molt diferents. Sempre m’han fascinat les obres de Paul
Auster. També Jaume Cabré i Jesús Moncada. Aquest darrer em va influenciar a
l’hora d’ambientar la meva primera obra en un poble fictici que s’assembla al
meu Alpìcat natal. L’anomeno Vilanova del Tossal.
El poble el vaig
recuperar a l’obra Tothom a terra! (L’Albí,
11). Aquest joc em permet no ser del tot fidel a l’Alpicat actual. La Mequinensa
de Moncada va quedar colgada per l’aigua de l’embassament; Alpicat pel ciment
de la bombolla immobiliària dels noranta. A Vilanova del Tossal, hi he situat
les obres que han guanyat el Gran Angular i el Ferran Canyameres: L’herència del vell pirata (Cruïlla, 15)
i Pacte de silenci (Pagès. Propera
aparició, març de 2016), respectivament.

–                    
En la teva
trajectòria, la novel·la històrica és el gènere que hi té més pes?
Com a lector, no és
un gènere que m’hagi interessat especialment. I com a escriptor, val a dir que,
des del 2007, que no he publicat cap novel·la històrica. Hi ha un debat sobre
si la Guerra Civil i la Postguerra hi entrarien. Per a mi, una novel·la
històrica és un relat sobre fets dels quals ja no queden testimonis. 
Des de la universitat,
la literatura medieval em va interessar Per exemple, Bernat Metge, com a
personatge, més que com a introductor de l’humanisme a la Península. Era un
conseller del rei Joan I, i un dels acusats de la mort del rei. Mentre estava a
la presó va escriure Lo somni per
guanyar-se els favors del nou rei Martí L’humà. El meu interès va ser l’origen
d’El color del crepuscle (Columna,
01), on ell apareix com a secundari. M’hi vaig sentir còmode i vaig acabar
escrivint dues novel·les més ambientades en la Baixa Edat mitjana: O rei o res (Columna, 03) i Ànima de llop (Proa, 04). Després, vaig
escriure Serrallonga, l’últim bandoler
(Proa, 06) i El secret del bandoler (Cruïlla,
07). En aquesta darrera, premi Gran Angular 2007, em vaig centrar més en
l’aventura que en la història, ja que els espais i l’època ja els tenia
assimilats del treball anterior. L’aventura em va fer pensar que podia
interessar als joves.
L’herència del vell pirata


Avui, visito a en Llorenç
Capdevila a casa seva, també perquè la lectura de L’herència del vell pirata m’ha colpit gratament. En Met, el jove
protagonista, assisteix al comiat d’una persona propera: el seu avi, posseïdor
d’una biblioteca envejable i amb qui tenia una relació especial. L’avi
acostumava a posar-li enigmes. Després de mort, l’avi li deixa en herència un
seguit d’enigmes més, que el portaran a gratar en la seva història, en la seva
aventura relacionada amb els maquis però també en la història del poble durant
els primers anys de la postguerra. 

–                    
A L’herència
del vell pirata, què hi ha de veritat i què de ficció?
El que hi pot haver de realitat, hi és de
forma inconscient. M’hauria agradat conèixer un personatge com el padrí d’en
Met que m’hagués ajudat a créixer.
Posteriorment, hi he reflexionat. Com el Met,
jo també vaig viure la meva primera mort cap als setze anys. El meu avi, però,
poc tenia a veure amb el seu.
–                    
I les
lectures, podríem dir canòniques, que figuren a la biblioteca de l’avi?
Les he llegit de gran. L’illa del tresor, per exemple, que és un dels fils de la novel·la,
em va fascinar. Especialment el personatge de John Silver, un dels millors de
la literatura universal.
–                    
Quin procés
creatiu has seguit?
A l’hora de treballar sóc eclèctic, com en la
lectura. No sempre escric. Passo temporades sense fer-ho. Ara mateix, fa un any i mig
que no he escrit res.
Pacte de
silenci

el vaig escriure durant dos anys. Després va venir L’herència del vell pirata. La primera redacció la vaig escriure
d’una tirada, l’estiu de 2014, cosa que m’ha passat ben poques vegades. La portava
al cap des de feia temps. Després, la vaig revisar i presentar al Gran Angular.

En Llorenç Capdevila al seu estudi.
–                    
Com la
recomanaries?
El que té d’aventura, els enigmes que inclou,
pot captivar als joves. De pas, pot acabar provocant allò que pot provocar en
un lector adult: entrar en el que hi ha de reflexió i de debat sobre la
recuperació de la memòria històrica, sobre si el passat s’ha d’oblidar o
superar.
–                    
Tu que
treballes com a professor d’institut, com creus que els joves viuen la Guerra
civil i la postguerra?
Com diu en Toni, un dels personatges de la
novel·la, “tot això forma part de la
prehistòria
”. Els queda lluny. Però, de la mateixa manera que a cada classe
n’hi ha dos o tres que són lectors empedreïts, també n’hi ha dos o tres que
s’interessen per la història. La major part, amb prou feines saben que hi va
haver una dictadura que, entre d’altres, prohibia de parlar en català.
–         –  Tens alguna
història entre mans?
Entre mans, no. Al cap, si, però res començat.
 “Tots els pirates que arribem a vells
conservem el tresor que hem acumulat al llarg de tota la vida”
assegura
l’avi d’en Met. El seu tresor és el que ens regala en Llorenç Capdevila a tots els lectors, amb un
seguit d’enigmes i una pila de fils, capaços de desvetllar la curiositat de tots
nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *