La ronda de la guineu

Dieter Weismüller. Reineke Fuchs.

Els veïns del replà tenim el propòsit de parlar dels animals com a personatges destacats dins l’àmbit de la LIJ. Per tant, començarem parlant d’un animal que dins de l’espècie natural dels cànids és classificada com a Vulpes vulpes (guineu roja) o guilla o guillot, rabosa o rabosot, renard o guineu, que amb tots aquests substantius és anomenada. Ara bé, pel que fa als adjectius qualificatius que conformen la seva personalitat com a protagonista de les faules, la cosa ja queda molt més matisada: múrria, entabanadora, enginyosa, enganyosa, llepa, goluda, pispa, llesta, astuta, ardida, burleta, rodamón, comedianta i amb un enginy especialment ben dotat per a la picaresca.

ANTIGOR: Des del segle VI a.C. s’atribueixen a Isop unes quaranta faules on ella campa per les seves, fent malifetes sempre en profit propi, tot i que, a vegades, en surt malparada. Tres cents anys més tard, ja es pot observar que el ressò de les seves fetes ha arribat fins a l’Índia, al Pantxatantra (300 a.C), tot i que el personatge ha canviat de pell, però no de família, i en la traducció catalana del 2003, tan acurada, en diuen xacal (Canis aureus). El cas és que moltes de les faules de la guilla que hi ha al Pantxatantra prenen nova embranzida amb la versió que, a partir de l’àrab – que ho tradueix del sànscrit-, en fa fer Alfons X el savi, el 1251, titulada Calila i Dimna, i on la rabosa ja hi juga un paper estel·lar, al costat del llop.

Fins aquí es pot comprovar que el comportament esquiu i malèvol de la guilla és utilitzat dins les faules de l’antigor com exemple per alliçonar sobre allò que es positiu i allò que resulta negatiu, en una dicotomia narrativa que rara vegada empra més de dos protagonistes de tarannà contrastat: fort/feble; toix/llest; crèdul/entabanador, etc…

BAIXA EDAT MITJANA: Qui coneixia prou bé aquestes faules dialèctiques, era, Ramon Llull, i el seu més que magnífic Llibre de les bèsties (1287-89), on se’ns parla del poder i de la seva corrupció, de les ambicions i les travetes que duen a terme el Lleó, la Lleona, el Cavall, l’Os, el Lleopard i sobretot Na Renard (la guineu) quan els animals es reuneixen per triar rei.

Tot i que d’aquest llibre se’n desprèn clarament un ensenyament moral d’allò més adient per a una societat feudal (l’etimologia de moral ve del llatí mos/moris, que vol dir costum), té el mèrit d’estar presentat com una història novel·lada, i ja no es limita a ser una faula breu, sinó tan extensa i plena d’aventures, peripècies, i personatges com ho serà una altra obra mestra si fa no fa de la mateixa època, el cèlebre Roman de Renart, (1.300 aprox.) on els especialistes hi creuen endevinar l’autoria conjunta de força persones, segurament joglars que anaven per vil·les i corts, explicant, cantant i representant les dites i els fets de la nostra ja ben consolidada protagonista (que pot ser mascle o femella segons la llengua que l’esmenta).

Ara bé, cal no perdre de vista que eren poquíssims els qui ho llegien als llibres. Les escasses persones destinades a aprendre a escriure i a llegir ho feien gràcies a les faules d’Isop i de tota la resta i s’hi inspiraven per a reescriure-les de manera pròpia, com va fer el Príncipe Don Juan Manuel amb el Libro del Conde Lucanor  (1331-35), o Geofrey Chaucer amb The Canterbury Tales (1387). 

Teatre. Le Roman de Renart. Cia. Michel Cavalca

Però mentrestant, l’àmplia majoria de la població es repetia generació rere generació les històries de la guineu i els seus oponents,  perquè la narració oral campava per tot arreu, amb una puixança inigualable avui. I aquesta oralitat era d’allò més adient per fer que la tropa de teatre ambulant que els visitava esporàdicament en rellancés i actualitzés el contingut.

Per què? Doncs perquè les faules d’animals tenien una doble lectura quan es representaven a les places de les viles. A les faules, el lleó és un manaire egòlatra; el llop un personatge cregut i prepotent; l’ós és un bestiota sense escrúpols; els cavalls i altres bèsties domesticades son els lleials administradors de la tríada del poder estatal, militar i burgès representat per lleons, óssos i llops; els conills, ratetes i bestioles marginades en són les seves víctimes… I la guineu? Doncs la nostra estimada guilla sembla ser l’única capaç d’entabanar aquella colla de podrits i, a sobre, de treure’n profit propi. És a dir: ella encarnava els anhels del poble. Com que llavors (Déu nos en guard de dir que ara i aquí també…) es corria el risc de ser empresonat si en mig de la plaça pública deies que el rei era un dèspota, l’alcalde un escanyapobres, els militars uns forçuts sense cervell, etc., era més subtil fer veure que tots aquests adjectius pertanyien a uns suposats animals que no pas a persones de carn i ossos.   

El baix poble projectava en l’individualisme profitós de la guineu uns desigs ben compartits per la majoria i per això no ha d’estranyar que en repetissin les anècdotes (que no pas les obres literàries senceres, de pe a pa) sovint i sense parar, donant peu aquí i a arreu a un corpus de tradició oral que els folkloristes del segle XIX i XX s’encarregarien posteriorment de recopilar per escrit (només en la recopilació de Joan Amades n’hi ha més de cinquanta històries, deixant de banda els refranys i altres modalitats literàries)

Ramon Llull. Llibre de les Bèsties. Aitana Carrasco

EDAT MODERNA: Però mentrestant, des de l’època del Barroc en endavant, la dèria dels intel·lectuals per pouar arguments de la tradició oral i recrear-ne el contingut de manera brillant i personal dóna fruits tan saborosos com l’aplec de faules versificades que durà a terme Jean de La Fontaine (de qui enguany se’n celebren el seu 400è aniversari) de les quals el renard en protagonitza una dotzena llarga, exquisidament traduïdes al català per Xavier Benguerel (1984). Dèria i qualitat que també permet destacar les obres de Félix Maria de Samaniego a Castella o de John Dryden a Anglaterra. Però l’obra en vers exclusivament dedicada al rabosot, tan extensa com magistralment il·lustrada, es deu a la ploma de Wolfang Goethe que, amb Reineke Fuchs (1754), recrea el llegat medieval germànic sobre el personatge. De manera que aquests títols esdevenen un nou pas en l’evolució de la guilla: de la faula moral, a la narrativa i dramatització sociològica medieval, i de la prosa al vers més culte. La guineu ha anat des de baix de tot fins a les cotes més altes de la literatura. Bon viatge ha fet!

CANVI DE RECEPTOR: Però… i la infantesa? Doncs la infantesa, a partir de l’escolarització obligatòria del XIX aprèn a llegir i a escriure amb els contes i faules de tots els temps (els famosos isopets… i aquells ingenus i ben intencionats “llibres de lectura” o manuals de text escolar). A través d’ells i dels contes que els puguin explicar a casa, va assimilant que la guilla és una fresca, una individualista, una múrria de set soles… que potser li desvetlla certa enveja (quina una, la guineu!) però amb qui els adults diuen que no s’hi ha de tenir tractes.

Antoine de Saint-Exupéry. Le Petit Prince

Fins que Antoine de Saint-Exupéry, el 1943, a Le Petit Prince, fa del renard el seu amic. El domestica definitivament, o si més no, s’ho proposa. I amb això s’ha provocat un gir de 180º!  Les pàgines que Saint-Exupéry dedica al renard (traduït per guineu al català) són, probablement, les més boniques del llibre i les que han deixat un solc més profund no solament entre els seus lectors, sinó també, i és important destacar-ho, en la trajectòria literària de la protagonista d’aquest post. El renard ha deixat de ser un ésser salvatge per convertir-se en un civilitzadíssim mestre amic. Es gràcies a l’ensenyament de la guineu que el Petit Príncep descobreix el sentit profund de l’amistat. Frases com: «No es veu bé més que amb el cor; l’essencial és invisible per als ulls»; o «Ets responsable per sempre d’allò que has domesticat» passen a formar part de la cultura i l’educació contemporànies. O no és així?

Fantastic Mr Fox (1970) de Roald Dahl, obra força menys lírica i molt més satírica que El petit Príncep, continuarà permetent que els infants lectors es facin amics del llestíssim i simpàtic guillot, cosa que anirà en augment si se’ls deixa a les mans el magnífic àlbum sense mots Le voleur de poule (2005) de Béatrice Rodríguez, on si el renard continua rondant pel galliner ho fa purament per amor. I allí on a la literatura dels infants i joves s’entrecreuen amistat i fantasia, realitat i ficció, sentiments i poesia és en la novel·la guanyadora del darrer premi Guillem Cifré de Colonya: Arrecades d’avellaner, escrita per Montse Homs, i publicada el 2020 per Barcanova. on la guineu Ketti no solament és la millor amiga de la Lisa, sinó que ja ha estat tan i tan ben domesticada que ella mateixa és qui escriu i descriu aquesta relació amical.

I amb aquest darrer botó de mostra, fresc que encara belluga, tancarem, per avui, el cercle literari de la guilla. A veure quins nous tombs atorga la LIJ a aquest animaló…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.