Perduts? Llegirem fins a trobar-vos

PUIG, P. La vida sense la Sara Amat. Ed. Proa, 16
La literatura és com una immensa mar blava on hi suren un
munt d’autors i milions de personatges de ficció. A alguns d’ells, ja hem
tingut el plaer de conèixer-los; a d’altres, preferim oblidar-los, i n’hi ha d’altres de perduts que esperen que, algun dia, algú de nosaltres es fixi en ells i els
descobreixi.
Aquests darrers dies, des de la talaia del meu 1r 2a he albirat
dos autors que no tenia el plaer d’haver llegit, i al seu voltant, un seguit de
personatges una mica perduts que buscaven insistentment el seu espai al món i dotar
de sentit  la seva existència. 

La vida sense Sara Amat

El primer és en Pep Puig (Terrassa, 1969), guanyador del
darrer premi Sant Jordi de novel·la, i autor amb una trajectòria encara breu. Guanyar el Sant Jordi l’ha fet visible a
molts lectors que no el coneixíem. La
vida sense Sara Amat
no és una novel·la per a infants i joves –com la
majoria que exposem a l’aparador de Llibres al replà- que ha guanyat un premi
per a adults, sinó possiblement el primer Sant Jordi que poden llegir els joves
i potser també alguns infants de l’edat dels protagonistes. Aquests són bàsicament
dos: en Pep Puig i la Sara Amat:

–             
A partir dels fets, en Pep Puig, el narrador de dotze
anys, trucarà a la porta de l’adolescència. Ell és un personatge perdut en un mar de dubtes i, sobretot,
d’emocions i sentiments al voltant de la Sara Amat.

–             
La Sara Amat és una noia intel·ligent que viu amagada de
la resta del món en una habitació, i submergida en la lectura de Guerra i pau de Lev Tolstoi. Pels
habitants del seu poble, ella està tan literalment perduda que se n’ha esborrat qualsevol rastre, però, al contrari
d’en Pep, té molt clar de què i de qui fuig i la manera de portar el timó de la
seva vida. “A la força havia de ser
diferent de nosaltres, la Sara, si s’havia llegit tot aquell munt de llibres!”.



La novel·la és l’evocació, trenta anys després, d’un
instant clau en la vida del protagonista, aquell en el qual la Sara, mentre
juga a cuca amagar, desapareix del poble. Durant uns dies tothom la buscarà
sense trobar-la. Seran els dies més intensos de la
vida d’en Pep.

De la novel·la, m’ha agradat l’estil planer que
l’embolcalla, la descripció i l’atmosfera de l’ambient estival d’un poble de
principis dels vuitanta i especialment, allò que s’insinua més que no pas allò
que es diu. I en aquest aspecte, Sara Amat n’és un paradigma.

El noi que nedava amb les piranyes



ALMOND, David. El noi que nedava amb les piranyes.
Il·lustr. Oliver Jeffers. Trad. Bel Olid. Barcelona: Bambú, 2016
El segon és en David Almond (Newcastle, 1951). Malgrat
que, al 1r 2a, no ens sonava gens ni mica, el 2010 se li concedí el premi Andersen, l’anomenat Nobel de la literatura infantil, per la seva llarga i
reconeguda trajectòria al seu país. El
noi que nedava amb les piranyes
és la primera obra que d’ell ens
arriba  en català, amb una traducció
destacable de Bel Olid i amb les impagables il·lustracions del popular
il·lustrador Oliver Jeffers.

En llegir-la, hom entén que la concessió d’un premi com
l’Andersen no és gratuïta, i hom queda bocabadat, entre d’altres, davant la
galeria i la descripció de personatges singulars i extravagants que circulen
per la novel·la. Podríem etiquetar-los com a personatges marginals, alguns
d’ells perduts i desorientats, que cerquen el seu lloc, encara que aquest sigui
als suburbis del món. Un a un, heus aquí els figurants: 
–             
Stanley Potts, Stan per als lectors. És un nen que queda orfe i ha d’anar a viure a casa d’uns tiets. Els fets el portaran d’un
lloc a un altre, d’un personatge a un altre. Tot i que passa per moments
incerts i complicats, i en algun instant, sembla perdut, el destí el porta de la mà i li ofereix una tranquil·litat i
una autoestima sorprenents. Recorda algun dels grans personatges de Roald Dahl.

L’il·lustrador Oliver Jeffers
–             
Tiet Ernie. Només començar es queda a l’atur i una mica perdut en aquest nou status. Es dedica
en cos i ànima a una idea: enllaunar sardines. La feina el fa deixar de banda el
seu nebot Stan.
–          Tieta Annie. La tieta veu el problema, però, perduda i superada per la situació,
intenta fer de frontissa entre el tiet i el nebot. 
–          DACS (Departament per l’Avulisió de les Coses Sospeixoses).
Són uns “Ambistegadors” cràpules que obliguen a descarrilar iniciatives com la
del tiet Ernie. Recorden a Mortadel·lo i Filemon, encara que tenen més mala
fe. La seva forma de parlar és tremendament divertida. Sense
voler-ho, provocaran que el tiet s’adongui de la seva dèria pel treball que el
fa perdre els éssers més propers.
–             
Dostoievski. És l’amo de la parada de pesca d’aneguets de
la fira, el qual convenç a l’Stan que es
perdi
i fugi amb ell, seguint el seu destí. Possiblement el personatge més
estable i convençut del seu paper.
–             
Nitasha. És la filla d’en Dostoievski i està trista per
la fugida de la seva mare. Tan perduda
en les seves emocions que desitjaria ser la dona barbuda més horrible del món.
L’Stan li encomanarà una mica de la seva autoestima.

–       Panxo Pirelli. És el súperhome que neda i no perd de vista les piranyes que
l’envolten. Veu a l’Stan com a deixeble potencial. L’orgull per la feina que porta a terme no li deixa veure
gaire res més al seu voltant.
Tota aquesta galeria de personatges, perduts o trobats en
la immensa mar blava del món, ofereixen una història i unes vicissituds que a
voltes ratllen l’absurd, que a voltes semblen allunyades a la realitat del lector,
però que en el fons són reals i properes a ell, pels objectius que persegueixen
i pels sentiments que contenen. Un llibre captivador i sorprenent que no val a
deixar perdre. Valguin les nombroses
i perdudes redundàncies!


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.