La senyora que llegia a l’ombra d’un roure immens

Aquest estiu, en algunes llibreries, he comprovat una
mica perplex que l’edició de llibres s’atura més que en altres estacions i en
altres temps, com el bosc davant de la sequera. I els llibres es mantenen quiets,
exposats al sol més temps del que caldria, en una època en la qual la lectura
esdevé plaer, sobretot sota l’ombra d’un roure immens.
En un aparador, m’ha cridat l’atenció un llibre
il·lustrat, impregnat pel color verd de l’herba de la seva coberta, en la qual
una dona llegeix un llibre asseguda en un banc i embolcallada per un arbre
monumental. Es diu El Roure de la Senyora,
un títol que descriu, sense sortir de la ratlla, el que hom veu a la coberta.
En realitat, és el nom que rep un roure monumental que hi ha a tocar de Sant Boi de Lluçanès, a resultes que la senyora Lotgarda de Perdals, d’una
casa pairal del poble anomenada el Vilar, s’hi acostava molt sovint i hi
passava llargues estones llegint, o bé, fent ganxet.

El llibre el signen en Pere Selva, en Subi i l’AnnaObiols. El primer és un avi de més de vuitanta anys, el ferrer del poble, i els
altres dos, una parella artística formada per un il·lustrador i una escriptora,
que a l’hora són parella sentimental, i que han posat cara i veu a un munt de
personatges d’innombrables contes i col·leccions de la nostra literatura per a
infants. 
El Roure de la Senyora

Tot i que l’arbre i el seu nom són reals, la història que
s’hi explica és inventada per en Pere Selva -un d’aquests personatges que
coneix i manté vives les tradicions d’un poble- per donar resposta a les
inquietuds d’un nét: la història d’una nena que es perd al bosc. Arribada la
nit, l’arbre, amb les seves branques descomunals la protegeix de la foscor i
d’un perill tan enorme com és un llop. 
El Roure de la Senyora podria ser com tantes altres
històries i llegendes locals que, amb la voluntat de transmetre-les, són
editades per ajuntaments i institucions. Per ignorància, i sovint amb bona fe, són
escrites i dibuixades per gent amateur, perquè sovint es creu que això
d’escriure i dibuixar per a la canalla és pa sucat amb oli i tothom n’és capaç.
A vegades, amb aquestes iniciatives es perd una ocasió immillorable per
elaborar un producte que traspassi l’àmbit local i doni a conèixer el seu
patrimoni arreu.  
El llibre d’El Roure
de la Senyora
trenca una llança en contra d’aquesta dinàmica. A mitges,
l’Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès i l’editorial berguedana L’Albí, de llarga
i contrastada trajectòria, n’editen un llibre de qualitat, elaborat amb tota la
cura del món, amb el text d’un gran coneixedor dels valors locals que és adaptat
i il·lustrat per dos autors professionals de la literatura per a infants i que
habiten al poble, l’Anna Obiols i en Subi. La cura s’observa en cada element
del llibre, des de les guardes, passant per una pàgina d’informació sobre
l’arbre en qüestió, i fins a una coberta que, com l’arbre, crida l’atenció a
tot lector que hi passa pel davant.
A vegades, ens enamorem de les tradicions que venen de
nord enllà, siguin víkings, gal·leses, o bé, frisones, i oblidem que el
patrimoni català és ric en personatges, fets i paisatges. Tan sols és qüestió de
creure-s’ho de bo de bo i treure’l a relluir amb dignitat.
En El roure de la
senyora
, en Subi i l’Anna porten la llegenda del roure al seu terreny, com
tants altres temes que han abordat, amb un text sintètic i clar, que crea
expectativa a cada pàgina. La il·lustració d’en Subi, en general, jo diria que té
l’essència del món infantil. Els seus colors bàsics, les cares arrodonides i les
expressions amables fan propers els personatges, però també uns paisatges que tot
i que reconeixem com a reals, els copsem com a infantils.

Com a curiositat, explica en Joan Subirana –Subi-, que el
dia en concret que l’autor, en Pere Selva, donava resposta al seu nét davant
del Roure de la Senyora, sense saber-ho, ells dos i els seus tres fills es
trobaven ben a prop, observant i dibuixant un camp de colza groc tan esplèndid com el
mateix arbre.
L’Anna Obiols i
en Subi
L’Anna i en Subi creuen que, en els temps que corren,
viure a comarques no és cap impediment per exercir la seva feina i seguir creant
i editant llibres.
La seva trajectòria i la seva bibliografia són extenses. L’Anna
ha sabut estructurar, polir i embellir els projectes i les històries cada cop
més i en Subi, amb un estil personal, ha sabut embolcallar-les i transmetre-les
als infants i als lectors en general. Si analitzem la bibliografia, s’hi entrelluquen
moltes idees que s’han fet realitat i que farceixen un munt col·leccions de
llibres de trinxera, ideals per les sovint migrades lleixes de biblioteques
personals i escolars.
Però també hi sobresurten obres mestres, com ara:
  •  Els colors de
    l’Àfrica
    (Beascoa,
    2003) –el llibre que els va donar a conèixer, en el qual s’aborden les
    emocions-.
  • Charlie, nas de
    llautó
    (Destino,
    2009) –premi Apel·les Mestres. Un àlbum sense paraules, minimalista, que gira a
    l’entorn dels populars gestos de Charlie Rivel-.
  • El petit Dalí…
    i el camí cap els somnis

    (Lumen, 2004) –Sobre l’univers dalinià. Ha esdevingut també una popular obra de
    teatre per a infants-.
  • La vaca cega i
    altres poemes

    (Baula, 2010) –il·lustració d’algunes de les poesies més conegudes de Joan
    Maragall, amb un registre il·lustratiu diferent al que en Subi utilitza
    habitualment-.
  • Llibre de les
    bèsties
    (Baula,
    2016) –el mateix podríem dir d’aquesta adaptació de l’obra de Ramon Llull-.
  • Quina olla!
    Quina capsa!
    (Pagès,
    2015) –proposta imaginativa per als més petits. Moltes de les coses que podem fer
    amb una capsa i una olla. Atractiva la idea, el format i l’ús de tan sols dues
    tintes-.

1 comment for “La senyora que llegia a l’ombra d’un roure immens

  1. 27 de setembre de 2016 at 11:54

    De petita, sempre tenia la fantasia de seure sota un arbre, així en genèric, i llegir pels descosits… Llavors em preocupava no saber reconèixer els noms dels arbres dels nostres boscos, tal com feia el meu pare. De gran vaig descobrir el plaer d'abraçar els arbres i avui he apuntat a la llista dels meus llibres pendents aquest d'El roure de la senyora. I, és clar, una visita a Sant Boi de Lluçanès a veure'l en directe!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *