L’Andersen va despullat!

El Premi Nobel és invisible als ulls dels infants, pel simple fet que no té cap modalitat que reconegui la literatura infantil.

El seu equivalent seria el Premi Andersen que es concedeix, des del 1956, cada dos anys i a nivell universal, a un escriptor de literatura per a infants i, des de 1966, també, a un il·lustrador. El seu vestit, però, igual que el d’aquell emperador del conte de Hans Christian Andersen -en honor del qual el nom del premi-, és gairebé transparent als ulls dels lectors catalans, i el guardó podem assegurar de totes, totes, que desfila despullat pels carrers de les nostres viles.

Ningú té gaire ocasió ni capacitat d’admirar el seu transparent vestit reial, i menys de copsar els florits detalls de les seves capes, les puntes dels seus pantalons, els farbalans de les seves camises, o bé, la pedreria de la seva corona.

La literatura d’un país i d’una cultura se sustenta sobre dos pilars fonamentals, que han de conviure i avançar de manera equilibrada:

• La cura i la promoció dels autors del país.
• La traducció i incorporació d’obres internacionals que són un referent literari, o bé, que amplien l’horitzó del seu panorama.

Ambdós pilars, plegats, fan créixer el gruix i la qualitat del conjunt literari que s’ofereix als lectors d’una societat, alhora que també provoca subtilment el creixement personal dels mateixos, amb l’oportunitat de sadollar, en la seva pròpia llengua, la seva fam en les millors fonts d’arreu.

L’Andersen en català

Al nostre país, la realitat és una altra. Vivim un moment en la que el mercat literari català es mostra farcit d’un munt de traduccions, -especialment d’àlbum il·lustrat-, la majoria de les quals provenen de les grans cultures predominants i moltes de les quals no aporten novetats al paisatge literari. I els grans referents internacionals, especialment els narratius, arriben a comptagotes.

Un exemple paradigmàtic de la incorporació de referents al cos literari català, i d’ampliar-ne l’horitzó, seria la de d’oferir cada dos anys la traducció de les obres més significatives dels guardonats amb el Premi Andersen, així com succeeix amb els del Premi Nobel.

Quan aquest darrer es concedeix, en la seva modalitat literària, gran part dels lectors correm a esbrinar si hi ha alguna obra editada en català, o bé, castellà. I per l’editor del guardonat és com si li toqués la Grossa de Cap d’any. Fins i tot, en la darrera concessió, es va escenificar una miserable batussa per fer-se amb els drets de l’obra d’una poetessa.

Ja ho voldríem per a la LIJ. Significaria que ambdues branques de la literatura es mouen en un mateix nivell i generen un cert interès, sigui literari, o bé, econòmic.

La concessió del Premi Andersen, però, als millors escriptors del planeta és ignorada absolutament pels mitjans de comunicació generals, i gairebé també pels especialitzats.

S’entrelluca un mínim esforç per donar-ho a conèixer, i un escàs desig d’aconseguir els drets i traduir-ne les obres més emblemàtiques. 

Els darrers guardonats

Entre els guardonats, al llarg de la trajectòria del Premi Andersen, hi ha hagut escriptors tan significatius com Astrid Lindgren, Erich Kastner, Tove Jansson, Gianni Rodari, Christine Nöstlinger, o bé, Uri Orlev.

Si posem el focus en els deu darrers anys, en la llista dels sis darrers guanyadors, i fem l’esforç d’esbrinar les obres que ens han arribat de tots ells, el resultat dona lloc a una collita sorprenentment trista i insignificant.

• 2010. De David Almond -Regne Unit-, sis anys després de la concessió del premi, es va traduir una magnífica obra, El noi que nedava amb les piranyes (Ed. Bambú, 2016), il·lustrada per Oliver Jeffers i traduïda per Bel Olid, que va tenir força transcendència, tot essent escollida com a finalista del premi Atrapallibres.
• 2012. De María Teresa Andruetto -Argentina-, una excepcional escriptora i també teòrica del llibre i la lectura, en podem llegir obres publicades per editorials del seu entorn. Però, diria que han existit ben poques iniciatives, des d’aquest costat de l’oceà, per publicar i difondre les seves obres, la seva particular prosa poètica i les seves brillants paraules i reflexions.
• 2014. De Nahoko Uehashi -Japó-, se sap que és autora, entre d’altres, d’una saga de literatura fantàstica per a joves, molt popular al seu país, i que respon al nom de Moribito. Se’n poden trobar tres entregues en castellà, publicades per SM: El guardián del espirítu, El guardián de la oscuridad  i El guardián del sueño.
• 2016. De Cao Wenxuan -Xina- que és un novel·lista compromès amb la tradició del seu país i immers a descriure la complexa realitat dels infants que s’enfronten a grans reptes. En castellà, l’editorial SM va publicar Bronce y Girasol, el 2017.

• 2018. D’Eiko Kadono -Japó- ens ha arribat que ha excel·lit en l’elaboració d’àlbums il·lustrats. I que és autora de Nicky, la aprendiz de bruja (ed. Nocturna, 2019) que Studio Ghibli va popularitzar, tot adaptant-la al cinema.
• 2020. De Jacqueline Woodson que és una escriptora americana que conrea la novel·la realista per a infants i joves, amb un cert component de denúncia. Restem a la llarga espera que algun editor es decideixi a traduir-la.

Un altre dia, en un altre article com aquest, posarem el focus en els il·lustradors guardonats amb l’Andersen. Pel fet de ser un llenguatge universal, la collita és una mica més quantiosa i significativa. Tot i amb això, també ens enduríem sorpreses.

L’Andersen va despullat!

Per la minsa oportunitat de veure i llegir la textura, el to, el caient del vestit del Premi Andersen, com a lectors en català, ens falten eines per valorar-ne les seves qualitats i saber si es tracta d’una vestimenta exòtica, exuberant, cursi, o bé, d’estar per casa. Una llàstima!

Des dels nostres ulls, l’Andersen, l’emperador universal dels premis a la literatura per a infants, va despullat!