La bèstia i els humans de Max Velthuijs

MAX VELTHUIJS
El
drac vermell
Traducció de Montserrat Camps Gaset
Libros del Zorro Rojo, Barcelona, 2016

«La gent va córrer
a veure què era aquella bèstia»: la gent sempre corre a veure el monstre i, de
vegades, se senten veus que criden «Mateu el lladre»; en El drac vermell també. Quan escrivia per a xiquets, Max Velthuijs (La
Haia, 1923-2005) no defugia les complicacions —«escric llibres per a nens que
comencen a enfrontar-se als problemes de la vida», digué alguna vegada—, per
això, els individus de les seues obres no són tots iguals, no conformen una
massa indiferenciada brutal o bondadosa. En El
drac vermell,
publicat originalment en 1973 —premi Pinzell d’Or de l’Acadèmia
de Belles Arts d’Holanda—, els habitants d’un poblet «a l’extrem del món» veuen
alterada la seua existència pacífica —i també avorrida— per l’arribada d’un
drac immens que cada dia arrasa la collita d’un camp; quan, per fi, descobreixen
el responsable dels furts, els pagesos volen desfer-se’n; però arriba l’autoritat
i hi posa ordre: «Ha transgredit la llei. L’hem de detenir! És de justícia». La
integració del nouvingut no és fàcil: un ésser fort, difícil d’amansir i al
qual li agrada, sobretot, menjar i gandulejar; després dels assajos infructuosos
del general i de l’alcalde per treure profit de l’animal, serà un professor qui
dissenyarà una màquina que permetrà transformar en energia elèctrica el foc que,
de tant en tant, ix d’aquesta gola gegantina.
Amb els seus
rojos i verds intensos sobre fons blancs, amb figures encarcarades com
espantalls que, a mesura que avancen les pàgines, s’engrandeixen, adquireixen
individualitat i perden la rigidesa —l’inventor o l’escena del lector, el
xiquet i el gat—, Velthuijs parla d’alguna cosa més que de la discriminació i del
respecte al diferent: la reacció immediata —lògica, fins un cert punt comprensible—
dels damnificats, la necessària intervenció de la llei, el fracàs d’algunes
bones intencions, la complexitat de viure en societat… Tot allò, sense perdre
de vista la faç bonhomiosa i entremaliada de la bèstia, que conclou: «Els
humans no són pas tan dolents com semblen!».

2 comments for “La bèstia i els humans de Max Velthuijs

  1. 29 de novembre de 2016 at 16:13

    Quina merevella de llibre! Segur que els encant als futurs mestres d'infantil. Els mostraré la teua ressenya

  2. Koko i All Ball
    30 de novembre de 2016 at 8:56

    Gràcies, Pilar, segur que els agradarà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *