Cinc notes (musicals?) sobre poesia per a infants

Per a la meva estrena a l’acollidora casa de Llibres al replà, he triat fer unes divagacions sobre un gènere literari relacionat clarament amb la música, i que ha produït en els últims anys una  florida de títols: la poesia per a nens. Atès que no en sóc cap experta (a casa nostra en tenim, i de molt bones, com ara la Margarida Prats), i que la meva ignorància en matèria musical és oceànica, em permetré de fer un pica-pica per diverses qüestions que em criden l’atenció i que, ben embastades, potser podrien constituir un pla de treball.

1. La poesia infantil s’ha ocupat sovint del món de la música. A part dels bestiaris, tant freqüents en els poemes per a nens, podríem dir que és un tema recurrent en molts escriptors que escriuen poemes per a nens, normalment es tria algun aspecte de la música (els instruments, el cant, els cors, els teatres,  l’orquestra, etc.). Per a veure’n una bona mostra del que diem, i adreceu-vos a l’antologia Poesies amb suc (Il. Mercè Galí. Barcelona: La Galera, 2007), selecció de Miquel Desclot. Es tracta d’una breu selecció de poemes originalment escrits en català, o traduïts d’altres llengües (castellà, italià). Hi trobem autors com ara Joana Raspall, Empar de Lanuza o el propi Miquel Desclot. El tema és, bàsicament, els instruments musicals: violí, clarinet, percussió, guitarra, trompeta, o bé, alguns elements essencials per a compondre música, com ara la nota musical.

2. I, ja que hem mencionat Miquel Desclot,  cal fer una aturada important en la seva obra, molt relacionada amb la música. Desclot va col·laborar diverses vegades amb entitats musicals, com ara Secretariat de Corals infantils de Catalunya; té fetes adaptacions d’òperes com La flauta màgica i és autor de diversos llibrets. Les seves poesies de tema musical han quallat, essencialment, en dos llibres:  Música, mestre! (Il. Fina Rifà, Barcelona: Empúries, 1987) i Més música, mestre! (Il. Fina Rifà, Barcelona: La Galera, 2001)  que li va valdre el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil 2002. 

En aquest darrer, hi ha esplèndids homenatges als instruments, fent-los parlar i, tot sovint, fent-ne una endevinalla o el joc de paraules:

Clarinet

Com que sóc un clarí net

De la boca a l’esquelet

M’ensabono cada dia

La lluent anatomia

No voldria que un barrut

Pogués dir-me claribrut

(Més música, mestre, p.18)

També en llibres que no són específicament de tema musicals, s’esllavissa algun poema relacionat amb la música o que, si més no, té el nom de cançó. A Oi, Eloi, (Barcelona: La Galera, 1995) hi ha un magnífic aplec: “Set cançons de follet de ciutat”. (Oi, Eloi, pp. 47-54)

3. I ja que parlem de cançons  no puc resistir-me de recomanar un llibre de poemes musicats fets a l’Alguer: Mans manetes, paraules, cançons i veus de minyons,  (Il. Estudi Muto. Alguer: Plataforma per la llengua, 2017) , que va acompanyat d’un disc on podem sentir-los, a càrrec de diferents veus o cors. La selecció, en una edició acurada amb text en català de l’Alguer i traducció a l’italià, comprèn cançons populars, algunes de les quals reconeixereu tot d’una. També hi ha poemes d’autor contemporani, sovint musicats i fins i tot interpretats per l’autor. Una excel·lent ocasió per fer un toc d’atenció als nostres distribuïdors de llibres, o institucions, perquè tinguin present manifestacions dels Països Catalans que se’ns escapen massa sovint.

4. A tall de conclusions

Quina relació hi ha entre poesia i música? Hi ha qui diu que la poesia no necessita música perquè ella mateixa ja és música: l’accentuació, el tipus de vers, la rima, etc., componen un llenguatge que és la bastida de les idees o sentiments que s’hi expressen. Per als poetes, no n’hi ha prou amb transmetre uns conceptes o unes emocions: necessiten que la seva paraula entreteixeixi una mena de partitura que apel·li  a la transmissió per l’aire i l’oïda més que pel paper i els ulls. De fet, el gènere literari “lírica” (de lira) en els seus orígens era sempre acompanyat amb música. Però no era un afegitó en el qual “encabir” el poema: la música que emanava de la pròpia combinació de mots, intensitat de sons, distribució d’accents i harmonia natural.

5. Tanco la reflexió traçant un itinerari des de la poesia infantil a la poesia per a adult. Cal sempre insistir en què l’educació literària no es pot representar únicament com un ascens del més fàcil al més difícil, sinó com un camí d’anada i tornada, en què molts temes, idees, figures o imatges són compartits.  Veiem aquest poema d’Antonio García Tejeiro traduït per Miquel Desclot:

Aire sonor

Notes al vent

Música lliure

En moviment.

(Poesies amb suc, p. 176)

Comparem-o ara, am les bellíssimes paraules del poeta mallorquí Gabriel Alomar:

Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a què el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l’espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d’un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l’arquet de silenci de la nit.

I eternament la maternal Natura
l’espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.

I de regal final, sentiu el poema cantat per la Maria del Mar Bonet:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.