Quan el tigre toca a la porta

JUDITH KERR
El
tigre que va venir a berenar
Traducció de Marta Borrás
Kalandraka,
Barcelona, 2016
Des que vaig
descobrir El tigre que va venir a berenar
en les IV Jornades de Laboratoris de Lectura, organitzades per la Biblioteca
Roca Umbert de Granollers, tenia ganes de parlar-ne. No és novetat estricta,
perquè aquesta edició de Kalandraka és de fa un any, però el llibre posseeix un
encant especial, un ingredient que ha fascinat a molts autors —Borges entre
ells: té l’encant del tigre. El felí més gran que existeix sobre la terra a la
coberta, assegut a taula amb una xiqueta, amb les potes creuades educadament i
un rostre estrany, somrient, entre humà i feréstec… Això, per a algú com jo,
resulta irresistible, perquè entre les fantasies infantils —i no tan infantils—,
hi ha la de relacionar-se amb total quotidianitat amb els animals, sobretot,
amb els felins.
Conten que Judith
Kerr (Berlín, 1923), ja
amb nacionalitat britànica —la família, d’origen jueu, hagué de fugir d’Alemanya—, tornava de visitar el zoològic amb la filla xicoteta quan
va concebre aquesta història en 1968: un dia que Sofia berena amb la
mare, algú toca a la porta; la dona s’estranya ja que no són hores perquè passe
el lleter ni perquè arribe el pare ni ningú que, habitualment, vinga a la casa.
Així, doncs, la nena obri i s’hi troba un tigre gegantí, plantat sobre
les potes del darrere, que li diu que té molta gana i li pregunta amablement si
el convidarien a berenar. El tigre s’asseu a taula amb mare i filla i comença a
engolir primer un entrepà, després tots els que quedaven, les magdalenes, les
galetes, el té i la llet i, com encara té fam, es cruspeix el menjar de les
cassoles i el que hi ha al frigorífic i al rebost… fins i tot es beu l’aigua
de l’aixeta. Aleshores, ja satisfet, dóna les gràcies, s’acomiada i se’n va. L’argument continua de manera tan surrealista com ha començat, fins a un desenllaç
no menys sorprenent. La mare, generosa com la filla, s’inquieta un poc quan es
troba en una cuina desendreçada —l’insòlit comensal ho ha regirat tot— i
sense cap aliment ni cap beguda. Hi ha un contrast encisador entre allò que fa
el tigre, devorar els queviures de la família —això sí, sempre amb
educació i amb un preciós somriure de gratitud— i les accions de la xiqueta:
s’abraça al coll de l’animal —ara sí, a quatre potes—, i li agafa tendrament la
cua mentre ell s’empassa el suc de taronja, la cervesa i tota l’aigua de la
casa.
El tigre que va venir a berenar és un d’aquests àlbums en què el text i
les il·lustracions —figuratives, clàssiques— no conten la mateixa història i
només de la fusió dels dos elements sorgeix el sentit complet de l’obra; siga
quin siga, perquè, en aquest cas, l’aparició torbadora de la fera que tan
s’estima la filla, i també la mare, es presta a interpretacions diverses. Però
a mi m’agrada el llibre en el sentit més literal, el més infantil segurament, perquè
què no donaria jo a un tigre que tocara a la porta, s’asseguera a taula i es
deixara abraçar amorosament el coll?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.