Aquest any, i gairebé d’esquitllentes per culpa de l’epidèmia del coronavirus, hauríem hagut de celebrar el centenari del naixement de Gianni Rodari, autor de molts llibres cabdals, i d’una pila de poemes “de per riure” –com ell mateix reconeixia– que va designar com a filastrocche (xerrameca de xarlatà) i que a casa nostra han estat batejats com a Tirallongues.
Rodari, que coneixia a bastament l’obra dels grans poetes clàssics italians (Dante, Leopardi, Carducci…) i estrangers (Goethe, Breton, Lear…) no va gosar mai equiparar-s’hi, al contrari, es definia a si mateix com un “pèssim poeta”. Però…qui són els poetes? Segons Rodari “són persones a qui és permès, socialment, de continuar jugant durant tota la vida. Persones que poden continuar buscant més enllà d’allò que es veu, i analitzar i experimentar noves combinacions possibles de paraules, d’idees, de conceptes… La seva feina, per a ells, és un gran joc.”
Aquesta mena de joc és la que va dur a Rodari a fer-se càrrec d’una pàgina setmanal per a pares i fills al diari on exercia el periodisme. La secció va acabar sent una mena de diàleg en el qual els infants feien preguntes i Rodari els responia enjogassadament però clara, i molt sovint amb els seus poemes de “per riure”. Aquest joc de preguntes i respostes va ser aplegat, al 1984, al Llibre dels per què (La Galera, 1985) amb traducció d’Àlvar Valls.
Traduir Rodari, en prosa o en vers, no és tasca fàcil, malgrat el seu llenguatge sempre planer. Calen moltes ganes d’entrar a la rotllana dels seus jocs de paraules; de ficar-se dins del seu rigorós afany per citar llocs i personatges ben coneguts per la mainada italiana, però potser desconegudíssims aquí; de participar de la seva inventiva un si és no és surrealista; de compartir la seva admiració pel potencial imaginatiu dels infants… En fi, que traduir les tirallongues de Rodari significa, de fet, que el traductor/a (Albert Jané, Àlvar Valls, Pau Vidal…) ha de ser més lleial a l’esperit que a la lletra dels seus poemes.
Observem-ne un cas d’extrema lleialtat envers l’original:
Generale Temporale, General Temporal
la bataglia é terminata: la batalla és acabada
per i tuoni e per i fulmini cop de trons i cop de llamps,
fa suonar la retirata. sona ja la retirada.
Vittorioso già s’avanza Victoriós va avançant,
tra le nuvole il Sereno entre núvols, el Cel Blau
sventolando con baldanza orgullós sobre manera,
la bandiera arcobaleno. amb l’arc iris per bandera.
I ara un exemple on el mateix traductor, obligat pel desconeixement que es té a Catalunya dels protagonistes populars de la Commedia dell’Arte, ha bescanviat aquests per personatges rondallístics catalans, així com certs plats de cuina tradicionals:
Chi ha inventato la mozzarella? Qui ha inventat la sopa d’all?
Certamente Pulcinella. No hi ha dubte: aquells tres ossos
Il risotto con lo zafferano? el dia que Rínxols d’Or
Meneghino di Milano. els va deixar sense tall.
Di Stencerello ricetta fina I el bou a l’ast, qui se’l menja?
è la bistecca allà fiorentina. En Patufet en revenja.
Colombina, fra due sorrisi, I el Gegant del pi, què fa
ha inventato i “risi e bisi”. a la cuina atrafegat?
E Arlechino, cosa ha inventato? Torra grans de blat de moro
L’appetito con l’arretrato. pel Gegant de la Ciutat.
Els jocs rimats de Rodari es poden aparellar sovint amb els seus contes, com si l’autor no es pogués treure una idea del cap i li anés donant voltes i formes variades. Així, “El tren dels emigrants” publicat per primera vegada el 1980 (Tirallongues del cel i la terra, Estrella Polar, 2014) fa parella amb el conte “Ser i estar”, escrit el 1964 (Llibre dels errors, 2020). També es poden complementar els poemes “Proverbis” (també del 1964) i “Els nous proverbis” (del 1984) amb el conte “Els vells proverbis” (Contes llargs com un somriure, 1990). O observar com de la tirallonga “El país sense errors”, que clou el Llibre dels Errors (1a. edició italiana del 1964) en surt, el 1984, un dels viatges d’En Joan Esquenadret (La Galera, 1988).
Seguint l’estela deixada per Isop i La Fontaine, moltes de les tirallongues de Rodari -sempre pedagog i militant pacifista– es clouen amb un parell de línies alliçonadores, a tall de moralitat o reflexió d’un anhel personal. Extretes de les Tirallongues del cel i la terra (Estrella Polar, 2014) trobem, al poema “El periodista”: “tots els pobles de la terra / han declarat guerra a la guerra”. O al poema “Rotllana de tot el món” es pot llegir: “mans agafades de mans / dels paral·lels fins als meridians”. Més audaç és aquesta cloenda en forma de refrany de la tirallonga “Teledrama”: “val més un milió de traus/ que perdre la llibertat”. Etc.
Val la pena dir que, com tot bon poeta que s’ho valgui, tots els poemes de Gianni Rodari, per esbojarrats que siguin, acaben formant el seu humil autoretrat:
Una vegada -no em prengueu
per boig– em vaig fer
un monument de neu.
Era preciós,
blanc com la neu i amb un gros barret bombí
que era tot negre i semblava de setí.
I vet aquí que el sol va sortir de cop i volta
i em va llepar el nas,
i em va fondre els dits en un moment:
era la fi del meu monument.
Però jo m’escalfava sota aquell bon sol:
digueu si no val més un poc de sol al cel
que tot un monument fet de neu i de gel.
A aquesta interrogativa final segur que el nostre insigne Joan Maragall hauria respost amb aquest poema. “Quan jo era petit /vivia arraulit en un carrer negre. / El mur hi era humit / p’ro el sol hi era alegre….”. El recordeu? I és que als poetes potser també se’ls pot aparellar com a binomis fantàstics, malgrat les distàncies cronològiques, geogràfiques i lingüístiques. Al cap i a la fi, tots dos es deien Joan…
Deixeu un comentari: