Tot ens ho arreglarà Godot

En la literatura, com en la vida, no tot són personatges emprenedors que avancen a un ritme àgil i constant, que trepitgen fort, que topen amb els conflictes més embolicats i els obstacles més complicats i els superen amb una facilitat increïble i gaudeixen d’un desenllaç amb focs artificials. No! Només faltaria! També, i m’agraden, hi ha personatges que resideixen a les seves antípodes. Són els antiherois, aquells protagonistes aparentment passius que simplement esperen algú o algun senyal que els il·lumini el camí, o bé, que els hi alegri la jornada, mentre l’activitat va per dins. Són personatges que veuen passar el món pel davant dels nassos i, de tant en tant, s’embadaleixen amb les seves petites meravelles.

A vegades, aquests són personatges que fins i tot els agrada llegir, i entre d’altres coses, ho practiquen per veure i viure amb intensitat les vides dels altres.

Els antiherois que més estimo són en Vladímir i l’Estragó, aquells rodamóns creats per Samuel Beckett que esperaven un tal Godot, amb qui semblaven haver concertat una cita, però ell no acabava d’arribar mai ni tampoc arribaria mai. Mentre esperaven, de les seves boques brollaven paraules i reflexions, que es trobaven i s’entrellaçaven, sobre el sentit i l’absurditat de l’existència.

A la literatura infantil, també hi ha llibres originals i curiosos amb personatges semblants als dos rodamóns. Són protagonistes que habiten a la perifèria dels estereotips més habituals.

TAN, Shaun. L’arbre vermell. Ed. Barbara Fiore, 2007

Un de ben emblemàtic és el de la protagonista de L’arbre vermell . Una noia perduda en un dia fosc i concret, superada per un món que no entén. Mentre espera algun senyal que capgiri el seu pesar, passen pel seu i pel nostre davant, molts dels elements, estris i personatges fantàstics de l’artista australià Shaun Tan, que tantes nits obscures de tants lectors ha il·luminat. Pel nostre davant desfila l’univers personal i indestriable de Tan, i si no l’havíem descobert encara, que ho dubto, val a dir que res torna a ser com era abans de descobrir L’arbre vermell, aquell que s’alça enmig del dia tenebrós de la seva protagonista.

HENKES, Kevin. L’espera. Ed. Joventut, 2016

Un de ben original és L’espera de Kevin Henkes, el contingut i missatge del qual s’allunya de la seva aparença innocent. Cinc figures d’animals, que podríem anomenar “pongos”, plantats a la lleixa interior d’una finestra, esperen veure, durant cada dia de l’any, allò que més els agrada i els fa sentir bé: per un, la lluna; per l’altre, la pluja; per un altre, el vent; per un altre, la neu, i n’hi ha un que es conforma amb el simple fet d’observar. La seva mobilitat i acció és ben poca, l’estil del conte i de la il·lustració és naïf, els receptors aparentment són els primers lectors, però amaga i alhora comunica una reflexió subtil sobre el pas del temps i les estacions, sobre la importància dels petits detalls i sobre el sentit, i potser també l’absurditat, de la vida.

COPPO, Marianna. Un conte. Ed. Kalandraka, 2018

Un de ben sorprenent és el que proposa un excel·lent homenatge al teatre i un fantàstic exercici de fantasia: Un conte de la il·lustradora italiana Marianna Coppo que ens presenta també a cinc personatges que van a parar a les pàgines en blanc d’un llibre i esperen que arribi el conte per farcir-les amb una història. Coppo juga amb el continent i amb el contingut, amb el blanc de la pàgina i el dibuix que l’habita, i amb la història que un dels personatges fa créixer al blanc de l’esquerra, mentre els altres esperen, a la dreta. L’argument té connexions amb Tot esperant Godot i Samuel Beckett, però també amb els Sis personatges en busca d’autor de Luigi Pirandello. A partir d’una situació absurda, apareix una nova realitat que va creixent, un missatge a deixar-se portar, una crida a actuar i a canviar el blanc amb una mica o amb tota la imaginació del món.

CLOTET, Gina. L’espera. Ed. Tramuntana, 2018

Un de ben proper i tendre és L’espera que també és el títol d’una altra obra, de la narradora Gina Clotet i de la il·lustradora Maria Girón. Aquí la història és més realista que metafísica, i l’espera, més palpable que abstracte. Cada tarda, la Joana espera l’arribada d’un ocell. El seu propòsit primer és la captura de l’ocell. A mida, que s’observen, es coneixen i teixeixen una relació, el propòsit canvia. Una narració i una situació tranquil·la, bella i poètica, il·lustrada amb l’hiperrealisme i la sensibilitat de Maria Girón, que dota d’unes ales immenses als ocells i als textos que aborda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada