Les eleccions dels animals. Text i il·lustracions: André Rodrigues, Larissa Ribeiro, Paula Desgualdo i Pedro Markun. Traducció: Pere Comellas Casanova. Takatuka. Barcelona 2019.
Una gran família. Text: Elisenda Roca. Il·lustracions: Rocío Bonilla. Beascoa. Barcelona 2019.
Per aquesta entrada al Replà hem triat dos àlbums que parlen del sentit de “col·lectiu”, que aposten per un contingut pedagògic a part de l’artístic o literari i que tenen un objectiu lloable i necessari en temps convulsos: ressaltar els valors de la democràcia davant dels ulls dels nens i nenes que en faran la lectura.
En un mes hem viscut dos processos electorals al país. Tret de la normalitat democràtica dels guanyadors i perdedors amb els seus respectius programes, dues apreciacions: la primera és que, per força, els menors han sentit repetidament paraules i conceptes que majoritàriament desconeixen, com ara campanya, urnes, programes, govern, míting o vot. La segona és la confirmació inexplicable que la ideologia d’extrema dreta es va imposant fins i tot en el joc democràtic al qual, si poguessin, no ens deixarien jugar. Les tesis clarament racistes, xenòfobes, coartadores de llibertats i antifeministes apareixen cada cop més sense pudor en el dia a dia de les societats desenvolupades.
Amb la clara intenció de donar estris als menors per entendre què significa viure en democràcia, un col·lectiu d’autors i il·lustradors brasilers han realitzat una experiència (ben explicada al final del llibre) amb alumnes de diferents escoles i el resultat de la qual és aquest “Les eleccions dels animals”. La proposta és engrescadora: entre els nens i nenes s’han triat uns animals (se’ls han donat forma il·lustrada) i els han posat com a caps de cartells d’unes hipotètiques eleccions a la selva. Els animals candidats han iniciat les seves respectives campanyes electorals: han escrit els seus programes, han realitzat les seves manifestacions, mítings, han elaborat els seus cartells de propaganda, han donat les seves rodes de premsa i han participat en els debats. A la selva imaginària s’han celebrat les votacions, i d’elles n’ha sortit una vencedora que ha pronunciat el seu discurs. Amb la participació directa dels nenes i nenes dels tallers, s’ha fet una reconstrucció simulada d’un procés electoral real. Els lectors i lectores veuran i llegiran com funciona tot plegat en el món dels adults a qui, cada quatre anys, acompanyen a votar a les urnes de la seva localitat.
Es llegeix amb interès i es gaudeix de les il·lustracions en aquest manual del demòcrata. Entenem i descobrim els punts forts i febles dels candidats, i fins i tot descobrim algunes maneres brutes de jugar, algunes actituds deplorables o algunes preses de decisió difícils. Talment com a la vida mateixa. Els dibuixos són efectistes i efectius a la vegada: taques de color pla, ratllades de grafit i traços espontanis d’empremtes com ara les de les ceres, configuren els candidats i els seus votants. Cada personatge té un color dominant: el lleó és groc, la peresosa és taronja, la serp és vermella i la mona és magenta. La senzillesa en la representació, així com la seva espontaneïtat, faciliten la lectura alhora que diverteixen el lector, que ràpidament distingeix qui és i que fa el personatge en qüestió.
“Una gran família” és d’autoria catalana cent per cent. La societat democràtica en la que ens agrada viure (i als dirigents de la qual votem com hem vist a l’àlbum anterior), viu en famílies, i en barris. Al barri de la Violeta, la nostra protagonista, s’està a punt de celebrar la festa, i la colla de nens són els encarregats de guarnir la plaça. Sols no ho poden fer tot, i busquen la complicitat i col·laboració de les seves famílies. Aquestes, com és habitual, són d’allò més variades: nombroses, monoparentals, estrangeres, formades per dues mares… Els companys de la Violeta tampoc estan tallats pel mateix patró: l’Ander i l’Aitor són bessons; en Yun és xinès, en Lando és adoptat i té la pell fosca… Tots són, però, “el meu millor amic” segons la Violeta.
Dos aspectes no passen desapercebuts al lector d’aquí i formen part del nostre imaginari cultural: la colla prepara la festa com feien els del Zoo d’en Pitus (Sebastià Sorribes 1966) i el gos de la protagonista és diu Raspall (Pere Calders 1981). Elisenda Roca proposa, amb un text breu i clar, quatre línies argumentals que el lector/a pot seguir sense dificultat: la diversitat individual i familiar; el guarniment de la plaça i la seva posterior reforma després d’una inesperada nit de tempesta; les evolucions/actituds/malifetes d’en Raspall (al final de cada pàgina hi ha una referència al gos trapella) i finalment la personalitat de la Violeta, de qui no veiem el rostre fins a la darrera pàgina. Rocío Bonilla, elegant, efectiva, poètica i realista, tot en la seva justa mesura com ens té acostumats, no defuig cap de les línies argumentals esmentades. Fins i tot en la quarta, la de la poc visible Violeta, té l’habilitat de no mostrar-la sense que el lector se n’adoni, ja que altres personatges en diferents situacions també amaguen el rostre o estan dibuixats d’esquena.
Bonilla té el repte (i en surt airosa) de donar forma a la idea de l’autora del text de mostrar el barri en tota la seva esplendorosa varietat (igual que fa amb les famílies), i d’aquesta manera recrea un atapeït basar xinès, una exuberant floristeria o l’aparador suculent d’una pastisseria no apta per a llépols. Les composicions arriscades conviuen amb les clàssiques, i la forma neta de les seves aquarel·les juguen amb gammes de colors harmòniques i amb poques discordances. Una pàtina de tons intemporals que permeten la identificació de qualsevol lector, tingui l’edat que tingui, amb el seu present o els seus records.
A “Una gran família”, doncs, hi som tots representats, com hi són els valors fonamentals de la societat en la qual volem viure. Una societat solidària, diversa, integradora, amable, respectuosa i col·laborativa. La societat que hem tingut durant molt de temps i que ha subsistit gràcies als valors democràtics d’aquells que en formem part. Dels que votem quan toca (més i tot!), que respectem la llibertat i les majories. Aquells que acceptem les regles del joc quan són justes i universals, i que deplorem l’arribada (o tornada) de la ultra dreta amb el seu menysteniment pels valors que, passat el franquisme, hem decidit que seran els nostres. A tots ens agradaria que Vox, el Front Nacional francès, la Lliga de Salvini a Itàlia o la FPÖ austríaca (per posar exemples propers) no fossin més que la tempesta efímera que dibuixa Rocío Bonilla en el seu àlbum i que, un cop passada, quedés arraconada per sempre i poguéssim refer la societat en la que hem decidit viure.
Deixeu un comentari: