Un llibre que deixa rastre

Feia dies que em rondava pel cap parlar sobre dues novetats de la nova editorial Akiara que m’han robat el cor. Però deixem-ho per més endavant ja que, casualitats de la vida, avui m’he trobat amb una autèntica invasió de trífids a les escales de la catedral de Girona! I la foto que adjunto en dona fe.

Trífids a Girona!

Tot ha començat quan després de dinar he sortir a fer una passejada per gaudir del Temps de Flors que envaeix la ciutat. La meva sorpresa ha estat majúscula quan, en arribar a tocar dels antics jutjats, he vist la invasió dels trífids!!! Ja sé que potser alguns de vosaltres us demanareu: què són els trífids?, però avisar-vos que si en trobeu algun no us hi acostéssiu pas!!! Tot i tenir aspecte de planta, caminen i tenen un fibló mortal. 

Però anem a pams. 

L’any 1951 John Wyndham publicava una novel·la que, amb el títol de El dia dels trífids, una narració que, l’Altra Tribu (Barcelona, 2019), l’editorial que l’ha recuperat d’un injust oblit, ens explica la història següent: “En Bill Masen és en un hospital de Londres amb el cap embenat i es perd la pluja de meteorits més espectacular que s’hagi pogut veure mai. Però quan finalment es treu les benes dels ulls, l’endemà al matí, es troba que un estrany silenci plana sobre la ciutat i als carrers només hi ha persones cegues que volten, desorientades, i fugen dels trífids, unes plantes grotesques i perilloses de més de dos metres d’alçada. Aviat es toparà amb la Josella, una altra afortunada que també ha conservat la vista, i junts miraran de sobreviure, conscients que el món que coneixien no fa ni vint-i-quatre hores ha desaparegut per sempre.” Restem, doncs, enganxats a una història que ens fa replantejar, a imatge i semblança de la famosa La guerra dels mons que Herbert George Wells publicà el 1898, ens planteja un futur en un món que s’ha de reinventar, que ha de trobar noves normes i regles ja que les velles ja no serveixen. 

És a dir, John Wyndham ens porta a un món on tirem el barret al foc, fem foc nou i tornem a començar. 

Diuen alguns que Manuel de Pedrolo es va inspirar en aquesta obra per fer el seu Mecanoscrit del segon origen (Ed 62. 1974). Sigui veritat o no, durant els meus llargs viatges a la universitat els trífids em van fer molt bona companyia obrint-me el món de la literatura fantàstica que, d’una manera o altra, porta implícita una bona dosi de crítica social.

Hem de pensar que els humans som criatures molt vulnerables, que el canvi d’alguns graus centígrads en el nostre medi pot suposar una catàstrofe que porti a l’aniquilació de la nostra espècie i, per exemple, l’inici del regne d’unes plantes que, dotades d’una intel·ligència desconeguda, son capaces de comunicar-se entre elles a fi d’establir estratègies de combat i fer-se amos i senyors del món. 

Però no vull avançar esdeveniments i, per a tots aquells que no heu passat pel món dels trífids, feu-hi parada. De ben segur que hi trobareu un cert regust de Lovecraft, amb les arrels forjades sobre Defoe i el seu Robinson, i plantejaments de convivència que us portaran a recuperar els principis de l’anarquisme o del feudalisme. Deixeu-vos emportar pel Bill, de ben segur que a partir d’ara us mirareu amb uns altres ulls aquell preciós gerani que teniu al balcó o el ciclamen que amb tanta cura regueu cada setmana. I si en voleu un tast, res millor que passar per can Pere Calders i gaudir del seu preciós i precís conte Hedera Helix. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada