Gènere i tradició

Taula de Soriquerola (detall)

Recentment hi ha hagut un gran rebombori nacional i estatal al voltant d’una acció duta a terme per un grup de pares d’una escola barcelonina que havien analitzat els llibres de la biblioteca destinats als menors de sis anys, deixant aquells on es reproduïen patrons de caire masclista per a una franja d’edat més alta. No sé si us en havíeu assabentat.

Diguem quatre coses al respecte:

  • En termes generals cal confessar que aquest centre educatiu du a terme una molt bona tasca. Per tant, mereix, com a mínim, un marge de confiança.
  • Cap dels mitjans de comunicació que van esbombar la notícia es va basquejar per informar també sobre la metodologia emprada per l’anàlisi, ni pels objectius que la sustentaven -o no els hem sabut trobar- i per tant ens manca una part d’informació que té la seva importància.
  • No hem sabut esbrinar el per què, justament quan els infants entren de ple en la fase del joc simbòlic, hi ha hagut la intenció de retirar aquells contes tradicionals (altra cosa és la literatura d’autor) tan plens d’arquetips simbòlics.
  • No se sabrà, fins d’aquí un temps, probablement anys, els efectes d’aquesta esporga o translació en els lectors. Per tant, paciència i a esperar els resultats.
  • Com a notícia de premsa, no hi ha dubte que el fet permet bons titulars del tipus “La Caputxeta Vermella bandejada dels prestatges!”. “La Bella Dorment és una fava i cal enviar-la a l’exili!”. “La LIJ reprodueix els esquemes més masclistes del món”, Etc. La premsa del cor, però, ha callat com una morta (tot i que el tema l’afecta de ple). És a dir: s’ha provocat un escàndol més propiciat pels estridents titulars dels mitjans que per la pròpia escola.
  • Després d’això, hi ha hagut veus crítiques  molt solvents que han redactat materials que poden servir per sospesar i meditar sobre aquests esdeveniments. (Teresa Colomer, Anna Juan Cantavella, Ana Tarambana…)
  • Cal evitar censurar. L’eslògan “prohibim-nos censurar” és aplicable a moltes circumstàncies de les quals la lectura no n’és aliena.
  • Cal tenir molta fe en la petja que deixa un llibre en la ment dels infants per arribar a creure que la seva lectura  serà tan determinant com inesborrable.  Sobretot, envoltants com estan per tants altres estímuls com ara els ginys multimèdia, les pel·lícules, les series, la publicitat, les amistats, la família, els educadors, i els jocs.
  • Cal, sobretot, distingir entre la literatura de tradició oral i la literatura d’autor. La primera ens ve avalada per anys d’experimentació i evolució. De la segona només uns poquíssims títols per segle aconsegueixen arribar a l’estatus de clàssic universal, com ho són les rondalles.
Ricard Opisso

Passem ara a fer quatre consideracions genèriques motivades per l’esclat d’aquest afer, però que poden ser motiu de reflexió per a qualsevol altre circumstància.

De rondalles n’hi ha una extensa tipologia: mites i llegendes cosmogòniques, llegendes heroiques, rondalles meravelloses, rondalles d’animals, faules, tradicions explicatives, facècies, bertranades i força més, però, per avui n’hi ha ben be prou per a entendre que la literatura de tradició oral abasta més històries que les que es veuen al cinema, i que presenten una peculiaritat que cal destacar: cadascú pot relatar aquest riquíssim patrimoni de la manera que més li interessi, adaptant-lo als usos, costums i corrents de pensament del seu temps, com s’ha fet des de sempre, perdent-ne alguns pel camí i posant-ne d’altres en relleu. O es que us penseu que els contes que va escoltar Perrault eren exactament, mot per mot, com aquells que van escoltar els  Grimm cent anys després, o com els que va redactar Amades el segle passat? No, la tradició oral evoluciona, es depura i canvia a tenor del temps i del suport que la transmet.

La tradició oral (aclarim que ens referirem a la occidental) ens ha llegat un substanciós bagatge d’arquetips literaris, especialment en l’àmbit dels personatges. Un personatge arquetípic és el tipus o model original d’un caràcter, estatus, o comportament que ultrapassa la barrera del temps fins a esdevenir un genèric. El més curiós d’observar (i aquí és on volíem arribar) és el fet que, en aquesta incessant evolució i translació d’un lloc a altre, d’una llengua a altra, d’una societat a altra, la literatura de tradició oral, com els còdols de riera, s’ha anat polint i ha fet gala d’un elevat sentit de l’economia de mitjans.

Joan D’Ivori

Exactament com ha passat amb les lletres de l’alfabet (que amb menys de trenta caràcters en té prou per a escriure-ho tot), els arquetips genèrics de les rondalles rara vegada depassen les dues dotzenes de tipus per a cada espècie.

Són arquetips rondallístics catalans dins del regne animal el lleó, la guilla, el llop, el gall, el bou, l’ós, l’abella, el gripau… (però no pas l’esquirol, ni la mustela, ni el voltor, ni la vespa…i mira que en tenim!).

De tots els oficis que hi arriba a haver al món, només amb uns quants en té prou la rondallística per a retratar el món del treball: llenyataire, pastor/a; pescador, ferrer, metge, jutge, caçador, sastre, hostaler/a, lladre, moliner… (però cap mestre/a o cap cisteller/a o…)

D’objectes meravellosos encara n’hi ha menys: vestit, ampolla, espasa, taronja, olla, sac… però no pas martells, ni plats, ni tisores, ni cotxes ni res d’allò que tan sovint emprem per resoldre’ns la vida.

De personatges fantàstics hi ha una clara dicotomia entre els bons i els dolents, els enormes i els petits: Ogres, gegants, dracs, monstres d’una banda; fades, bruixes, mags , nans o follets de l’altra, i també alguns ocells o peixos prodigiosos, sense arribar gaire més enllà.

Força interessant és aturar-se a analitzar els protagonistes humans de les rondalles meravelloses, altrament dites “contes de prínceps i princeses” que, pel que es veu, han estat l’esca del pecat del rebombori que esmentàvem al principi. Aquí val la pena admirar i aclarir els conceptes: Cap dels reis o reines, prínceps o princeses de les rondalles pertany a cap mena de dinastia concreta, ni ha governat mai en cap país concret, ni ha deixat cap petja rellevant dins la història (llevat, això sí, de la història de la literatura i el cinema). Senzillament, mai no han existit!

Ser rei o reina dins una rondalla vol dir, simplement, ostentar una certa autoritat, equivalent a la que els pares i mares d’avui en dia tenen envers els fills. I el fet de ser príncep o princesa només -i recalquem el només- vol dir ser jove. Amb totes les qualitats que encara avui adjudiquem a la joventut: coratge, esperit de superació, inquietud, recerca de l’amor, etc. En resum: els reis i reines, prínceps i princeses de les rondalles només són mots superlatius. És a dir: per a anomenar “un protagonista jove que ha d’obrir-se pas a la vida fins arribar a ser quelcom que valgui la pena” la literatura de tradició oral -tan econòmica, ella- s’ha empescat la paraula príncep o princesa. I per anomenar “una persona d’edat madura ja establerta amb tots els ets i uts, amb tanta experiència que ja té una certa autoritat damunt del protagonista jove que ha d’obrir-se pas a la vida fins arribar a ser quelcom que valgui la pena”, frase certament massa llarga n’hi ha prou amb dir “rei” o “reina”.  Més senzill i entenedor, impossible.

Ben diferent és el cas de laliteratura d’autor, la creada i publicada expressament per a nois i noies, des de Hoffmann ençà. En aquest cas, les paraules hi queden fixades per sempre més, tal com l’autor les volia. Amb el significat no gens simbòlic que els atorga el diccionari. També les imatges que les acompanyen. I ni les unes ni les altres poden rodolar ni polir-se. Són el que són i prou! I com que el temps, les modes i les societats evolucionen, no és rar que, avui, quan tothom pretén ser tan políticament correcte, hi hagi llibres d’autor que ens poden caure de les mans, per la profusió d’estereotips que hi descobrim. Hi ha estereotips de gènere en tots els clàssics catalans: Lola Anglada, Josep M. Folch i Torres, Carles Riba… Això implica que hem de deixar de llegir-los? O més aviat que hem d’aprendre a llegir els clàssics millor i amb uns ulls més perspicaços de com ho fem habitualment? Per què si no, adéu Joanot Martorell, adéu Cervantes, adéu Rabelais, adéu Shakespeare…El judici que en fem és, sobretot, “moral”, (del llatí mos-moris: costum) i, lògicament, cada dècada imposa els seus hàbits, en detriment -i sovint com a reacció generacional- d’aquells en els quals s’ha estat educat.

Tanmateix sap greu que, en l’educació dels joves lectors, es sobreposi un criteri moral a l’adquisició d’un criteri literari.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada