Segons com ho miris

El narrador és el personatge més important del relat.

 

Benvolguts lectors, si us plau, doneu-me un vot de confiança. Us el demano perquè la introducció, potser massa feixuga, crec que és imprescindible per acabar parlant del que realment ens interessa: la literatura juvenil i les seves circumstàncies. Així, doncs, som-hi!

CLARA SIMÓ, Isabel. El Krank. BCN: Jollibre

Una de les decisions més complicades i importants que ha de prendre un escriptor abans de començar una novel·la és la veu narrativa, és a dir, qui narrarà la història. Aquesta li definirà l’abast de la visió que tindrà ell, com a narrador, sobre els fets que es relataran a continuació. La veu narrativa es pot combinar al llarg de la novel·la o usar sempre la mateixa. Així, per exemple, es pot prendre un punt de vista proper, formant part de la trama i sent un dels personatges de la mateixa, o mantenir-se en un segon pla, distant, gairebé com un déu que decideix en tot i per tot sobre l’escena.

Dins de la classificiació de veus narratives a Auladecatala.com, per exemple, ens presenten el narrador extern, conegut popularment com a narrador omniscient, capaç de controlar la història de cap a cap, fins i tot coneixent allò que pensen els personatges, i que utilitza la tercera persona. I el narrador intern, el qual passa a ser un dels personatges de la història, tot usant la primera persona. Aquesta segona opció, però, té limitacions i avantages, com és obvi. Una limitació és que només pot narrar allò que veu i experimenta, o que li han dit, de manera que no pot entrar tampoc en el pensament dels demés personatges, però per altra banda és molt més directa, íntima i va a la recerca d’una gran empatia amb el lector. És la literatura que abans en deien confessional i que ara en diem del jo, especialment quan parlem de coses viscudes o simular que les ha viscut.

GARLANDO, Luigi. L’estiu que vaig conèixer el Che. Alzira: Bromera

Una de les novel·les més famoses d’aquest narrador intern és Robinson Crusoe, de Defoe.

L’Institut Obert de Catalunya va una mica més enllà i ens explica que “quan parlem de veu en un text literari, ens referim al narrador, al jo poètic, la veu narrativa. És el mitjancer entre l’autor i el lector”. A continuació ens explica que en podem trobar de dos tipus:

1) El que relata els fets: construeix l’espai, l’acció, fa descripcions i narracions.

2) El que només transmet fets i personatges.

L’elecció d’una o altra veu comportarà que sigui el personatge principal de la història, i per tant sap el mateix que el demés personatges; o un narrador omniscient, amb la qual cosa no és cap personatge, però no només ho sap tot sinó que en sap més: el futur, el passat, els pensaments de tots els personatges, a més d’accions paral·leles a la història principal. També, però, pot esdevenir un personatge secundari: hi participa des de fora, en sap menys. I finalment l’escriptor pot optar per un narrador com a simple observador: no és ni personatge ni hi participa, només dona informació del que sent o veu directament, per tant, en sap menys.

PRADAS, Núria. Comptant els núvols. Barcelona: Edebé

Però tot això se’ns pot posar en crisi quan ens endinsem a filar més prim i, per exemple, trobem que a l’espai web del professor Coromina ens aixafa la guitarra i posa en crisi els conceptes que fins ara havíem utilitzat. Allí se’ns diu que “Cal tenir present que l’elecció del narrador és pura i simplement gramatical i retòrica. I depèn completament de l’elecció del relat idoni que té cada història. L’elecció del novel·lista no és entre dues formes gramaticals, sinó entre dues formes narratives (a les quals corresponen unes formes gramaticals com a conseqüència purament mecànica). Quina entitat narrativa transmetrà la història: un actor (actant, personatge, persona, animal, cosa…) o un no actor (entitat, persona, personatge….). L’entitat —”qui”— que transmeti —”expliqui”—la història, hi té res a veure o no?. L’elecció és aquesta. Tota narració, doncs, es produeix virtualment, per definició, en primera persona -fins i tot, és clar, en el plural majestàtic-. La qüestió que importa és determinar com, quan, per què… el narrador ha utilitzat una persona gramatical determinada. La qüestió és saber si el narrador ha tingut ocasió d’utilitzar la primera persona per designar a ‘un dels seus personatges’.

I aquí és on volia arribar: creieu que actualment aquest plantejament es desenvolupa amb prou profunditat i rigor en tots els textos juvenils que van passant per les nostres mans?

Recordem que la majoria de la novel·la juvenil manllevada –aquella que no va ser escrita per ser llegida per joves però que més tard va esdevenir la seva lectura principal- usava el conegut popularment com a narrador omniscient. Podem citar, a tall d’exemple, Tom Sawyer, de Mark Twain, L’illa del tresor, d’Stevenson, o El darrer del mohicans, de Fenimoore Cooper. Hi ha honoroses excepcions, com son les Vint mil llegües de viatge submarí, de Verne, o alguns relats de Poe,

ÀLVAREZ SANCHÍS, Mariló. La primera onada. Alzira: Bromera

com el famós El pou i el pèndol.

I ho comento perquè tinc la impressió que darrerament s’ha abusat de l’ús de la veu narrativa que ens vol implicar des d’un inici en la història, de l’abús de la primera persona com a forma d’aproximar-se al lector fent-lo gairebé un personatge més de la història anant de bracet del narrador; l’abús dels inicis fulgurants en els que el lector no sap ni on viu, ni com és el narrador ni quin moment històric o espai s’esdevé allò narrat. Pura inòpia del lector a fi d’enganxar-lo des de la primera línia. Em pregunto, és sempre necessari i està ben usat?

I com a mostra un botó: totes ls imatges de les cobertes dels llibres que trobeu en aquesta entrada han estat relatats amb aquesta visió pròxima, íntima i còmplice amb el lector. I això només és una mostra del que m’ha arribat a les mans aquest 2018!

No ho critico, ja que l’escriptor, per suposat, és ben lliure d’escriure com més li plagui, però sí que a voltes m’he trobat amb usos erronis, com aquell personatge que relata que li fan un petó mentre dorm (!).

Bé, tot i això, d’entre tants títols m’agradaria destacar especialment la darrera publicació de la Faktoria Kalandraka,  Els ulls se’m van tancar (Barcelona, 2018), del fotopoeriodista francès Patrick Bard.

Aquesta novel·la combina amb destresa les veus narratives, sent un exercici literari molt reeixit, precís i adequat a la finalitat que cerca. És una història que, segons el moment, demana una visió propera o més allunyada per narrar-nos la conversió de joves europeus fins a esdevenir soldats al Dáesh. Un relat que ens dona un cop de puny a l’estómac d’una realitat que tenim probablement a tocar de casa. I és que els mitjans de conversió són diversos i el relat ens els deixa davant del nas, sense desenfocar i amb total cruesa. No us la perdeu!

1 comment for “Segons com ho miris

  1. Cristina
    11 de Març de 2019 at 16:35

    Joan,
    A la propera sessió del club de lectura juvenil que fem a la biblioteca llegirem “Els ulls se’m van tancar”. A veure com va!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada