Assassinat rere assassinat

He de dir que a mi el gènere policíac m’atrapa una vegada i una altra. És per això que, quan aquesta mateixa setmana vaig poder llegir el darrer premi Edebé de literatura juvenil, Desconeguts, d’Enric Lozano (Edebé, 2018), m’hi vaig enfonsar amb fruïció deixant que les hores se succeïssin sense mirar el rellotge.

Però d’on he pouat l’interès per aquest gènere que només permet “passar l’estona” (per alguns)? Doncs fem una mica de memòria.

Segons algunes de les sàvies de la LIJ, una obra cabdal i pionera del gènere és, sense cap mena de dubte, Emili i els detectius.

Segons el blog Clàssics i joves, “Emili i els detectius (1929) és l’obra més popular de l’escriptor alemany Erich Käestner (1879-1974), un escriptor molt estimat a Alemanya, considerat un dels principals clàssics de la literatura juvenil nacional, a la vegada que respectat per la seva producció per adults.” La història, tot i que senzilla, volta a l’entorn d’un pobre nen, l’Emili, a qui roben els diners que portava al damunt en arribar a Berlin. Lluny d’espantar-se, inicia la persecució del delinqüent amb tanta astúcia que l’atrapa, recupera els diners i aconsegueix detenir un important lladre.

Mentre, però, a les nostres latituds el visionari Josep Maria Folch i Torres ja va publicar, el 1912, una de les històries d’investigadors més singular nascudes al damunt de la capa de la terra: En Bolavà detectiu. Publicada un any després del famós Massagran, en aquesta novel·la detectivesca el genial escriptor ens presenta un investigador ben singular que soluciona els casos més estrafolaris a partir d’una lògica ben singular.

Durant els quaranta anys de foscor, però, i quan a la resta d’Europa es vivia amb esplendor les novel·les de colles capaces de resoldre els casos més enrevessats –estem parlant de Los cinco i demés-, aquí en prou feines podíem gaudir de les novel·les de Manuel de Pedrolo, que posteriorment van ser manllevades per a la literatura juvenil a manca d’oferta ad hoc.

De l’obra policíaca de Pedrolo, en paraules d’una de les màximes veus del gènere com és Jaume Fuster en va dir: La novel·la policíaca en l’obra de Pedrolo no es redueix als títols explícitament policíacs, ni a la seva tasca de traductor i director d’una col·lecció de novel·les de lladres i serenos. Hi ha elements policíacs en altres obres: unes parapolicíaques i unes altres absolutament allunyades de les premisses del gènere. Quan algun crític erudit es decideixi a posar en solfa la producció literària pedroliana -i ja comença a ser-ne hora- haurà de tenir-ho present si no vol caure en errors gruixuts d’interpretació. (…) En les tres novel·les policíaques de Pedrolo -pròpiament policíaques, val a dir- l’autor recorre a formes diverses. En L’inspector arriba tard i en Joc brut, Pedrolo ens explica una història des de l’òptica del malfactor. En Mossegar-se la cua, Pedrolo s’inventa un informador comercial posat a detectiu, d’estil americà.

És el mateix Jaume Fuster qui l’any 1976 trenca de nou una llança vers la normalització de la policíaca amb De mica en mica s’omple la pica (Ed. 62), una obra que marcarà el renaixement del gènere i que, no sé si amb encert o no, ha esdevingut també lectura juvenil.

Posteriorment semblaria que a poc a poc es normalitza la policíaca juvenil amb l’aparició d’un Flanagan –No demanis llobarro fora de temporada (Laia, 1987)- creat per en Jaume Ribera i l’Andreu Martin i que l’allargaran fins ben recentment amb Els bessons congelats (Fanbooks, 2015). Un personatge que fins i tot es vincula en la ficció amb d’altres de perfil ben diferent com és la Carlota de la Gemma Lienas.

Però és poc habitual que la policíaca gaudeixi de bona premsa i encara menys que guanyi un premi, i és per això que em sorprèn agradablement que el jurat del darrer Edebé hagi premiat l’obra de Lozano. Una història de tall clàssic on l’olfacte d’una subinspectora de policia permetrà desvetllar que allò que sembla ser un suïcidi amaga alguna cosa més. Una novel·la que potser s’allargassa massa, pel que ens té acostumat el gènere, en la relació de la parella protagonista i la seva trobada al McDonald’s de l’estació de Sants, però que accelera adequadament en el ritme intern a mesura que van passant les pàgines, obligant-nos al final a mantenir el nas enganxat al llibre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.