De com la realitat entra dins d’un dibuix

 

 

Mexique. El nom del vaixell. Text: María José Ferrada. Il·lustracions: Ana Penyas. Traducció: Teresa Duran. Libros del Zorro Rojo. Barcelona 2017.

 

 

 

Nou maneres de no trepitjar un bassal. Text: Susanna Isern. Il·lustracions: Maria Girón. Traducció: Txell Freixenet. Takatuka, Barcelona 2017.

 

 

 

Ressenyem avui dos àlbums recents, escrits i dibuixats per dones, que tot i ser tan diferents comparteixen un aspecte que volem destacar: l’ús intel·ligent i atractiu de la fotografia com a mitjà d’expressió. Ho deia ja Susan Sontag en el seu assaig de 1975 “Sobre la fotografria”: “les fotografies són una interpretació del món igual que ho són les pintures i els dibuixos”, i constatem en els darrers temps un ús singular de la tècnica fotogràfica (aplicada de mil maneres) en el camp de la il·lustració. A partir de, o mitjançant una, o damunt d’una o simulant una, la fotografia (procediment tècnic que permet obtenir imatges mitjançant un dispositiu òptic que produeix una imatge real sobre una capa fotosensible / estampa obtinguda mitjançant aquest art) és utilitzada pels il·lustradors/es en la concreció final dels seus treballs artístics. De la definició anterior del Diccionari de la Llengua, destaquem-ne dues paraules: REAL i ART.

A l’àlbum de El Zorro Rojo, Ana Penyas fa servir fragments de fotografies reals de l’època (456 nens i nenes espanyols fills de republicans foren enviats a Mèxic l’any 1937 per protegir-los del drama de la guerra civil) per realitzar els seus dibuixos.

fotografia de Gerda Taro

En vàries de les composicions pren la foto sencera i la converteix en dibuix, però normalment agafa fragments, majoritàriament rostres però també algun cos o algun objecte, i els inclou en la il·lustració.

 

 

 

 

 

D’aquesta manera, imatges REALS es converteixen en DIBUIX, i la creadora genera unes figures inquietants que casen a la perfecció amb el contingut de la història que ens explica. La seva tècnica mixta de foto i dibuix la llegim com un homenatge als nens reals que van viure en la seva pell l’experiència de l’exili i també com una aposta per a fer de l’àlbum un document de caire social.

 

A “Mexique” no hi ha protagonistes ni una acció personalitzada. Hi ha la trista epopeia que van viure els nens i nenes forçats a l’exili. Separació dels familiars, aïllament i solitud a bord, adaptació a la nova situació dins del vaixell i arribada a Mèxic. Penyas opta per un dominant blanc/negre i grisos (els de les fotografies de l’època) i inclou algun torrat/vermellós. En les composicions opta també per efectes fotogràfics (pla general, primer pla, pla seqüència) i de tant en tant ens ofereix dobles pàgines que vessen de la dreta cap a l’esquerra. El text de Ferrada consta de dues parts: una més poètica que acompanya les pàgines il·lustrades, i una més narrativa al final on ens descriu la situació dels nens i nenes que arribaren a Mèxic (la majoria dels quals no tornaren a Espanya) i on la compara amb el drama dels desplaçats i refugiats actuals.

Impactant és la darrera imatge de l’àlbum, on Penyas barreja de nou dibuix i fotografia. Retrat coral amb morts i corbs, es podria titular, i ve a ser una metàfora no només de la guerra, sinó de tot el que vingué a continuació en una Espanya negra i espatllada que encara no ha desaparegut del tot.

 

 

 

Carregat de color, a “Nou maneres de no trepitjar un bassal” Maria Girón fa servir també la imatge fotogràfica de forma i amb finalitat ben diferents de com ho fa l’autora de “Mexique”: aquí la imatge real (convertida en dibuix) permet no només personalitzar la protagonista, sinó sobretot captar de la manera més veraç possible el seus moviments. La figura principal de l’àlbum, que du sabates lluents i mitjons blancs, mostra les nou maneres de superar els bassals que ha deixat una tarda de pluja a la població on viu per a no embrutar-se (cosa que, com comprovarà el lector, no aconsegueix del tot…).

Mitjançant salts, taulons, bici del veí, gos etc, la nena inventa totes les possibilitats que són descrites per part de les autores com si d’un tractat científic anés la cosa. El dibuix, doncs, exigeix un hiperrealisme no només en la figura, sinó especialment en les accions, contorsions, salts i escorços en què els nou intents de salvar l’obstacle són exposats.

El que ens dóna, doncs, la imatge fotogràfica no és el valor documental o històric, sinó la grandiloqüència (i eternització) de l’espontaneïtat. Les accions dels protagonistes de l’àlbum (els seus crits d’alegria, el xipolleig dins la bassa, la manera com mouen braços i cames…) s’intensifiquen a ulls de l’espectador; són captats en la seva grandària visual i són reconeixibles emocionalment. La imatge fotogràfica, també ho deia Sontag, mostra la bellesa (encara que sigui en determinats casos la bellesa de la lletgesa) i li confereix plaça en l’imaginari vivencial personal.

A l’àlbum de Takatuka, la feina del registre visual s’acompanya d’un exquisit domini dels colors complementaris verds i vermells, molt equilibrat i suggeridor a cada pàgina. Els paisatges de fons, molt pictoricistes, contrasten encertadament amb la nitidesa de les figures.

Permeteu-me acabar amb les paraules d’una altra especialista, la Gisèle Freund, que en el seu llibre “La fotografia como documento social” de 1974 escriu: “La imatge és de comprensió fàcil i accessible per a tothom. La seva particularitat consisteix en dirigir-se a l’emotivitat; no dóna temps a reflexionar ni a raonar com ho podria fer una conversa o la lectura d’un llibre (…) Per a la majoria de la gent, el món ja no arriba evocat, sinó presentat.” Aquesta observació, que no distingeix del tot entra imatge real o dibuix, la complementa la Sontag a “Sobre la fotografia”: La fotografia, que sobretot es fa servir amb ús narcisista, també és un instrument poderós per a personalitzar la nostra relació amb el món. Ambdues funcions de la fotografia són complementàries”.

2 comments for “De com la realitat entra dins d’un dibuix

  1. Paula
    23 de novembre de 2017 at 12:40

    M’encanten les il·lustracions de Mexique <3

  2. Sílvia Gàmiz
    15 de desembre de 2017 at 11:40

    He comprat Mexique, he observat les il.lustracions amb detall i costa discernir la fotgrafia de la il.lustració.
    Està molt ben integrat i m’agrada molt també la composició de les pàgines.
    Un bon article Àngel Burgas.
    Gràcies Ignasi Blanch per compartir-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.