El món dels insectes segons Arnold Lobel

ARNOLD LOBEL
El viatge del Saltamartí
Traducció de Maria Luchetti
Kalandraka, Barcelona, 2017

El saltamartí és una bestiola estranya, amb unes potes robustes i llargues preparades, evidentment, per a botar; tanmateix, el d’Arnold Lobel (Los Angeles, 1933-Nova York, 1987) és més bé caminador: des que decideix partir de viatge, avança sense presses per «un camí llarg i polsegós/ que s’enfilava cap als turons/ i baixava cap a les valls». Així, xino-xano, es troba amb el club dels Amants dels Matins, una colla de coleòpters que senten deliri per les hores en què ix el sol i «brilla la rosada/ damunt l’espigada», però que —a diferència del saltamartí— detesten vesprades i nits. Després, l’insecte de Lobel topa amb un cuc que habita una poma que ara, mossegada —«M’has foradat la teulada!» es queixa l’animaló— cau per un pendent fins que s’estavella i es fa miques; però l’eruga sap on trobar un habitatge nou, així que la imminent tragedia s’esvaeix. Més endavant, el protagonista es creua amb «una mosca feinera» obsessionada a deixar tot ben net i —en un dels contes més tendres del recull— amb un mosquit sobre una barqueta diminuta que s’entesta que la llagosta hi puge per travessar una bassa que podria creuar d’un sol bot: «Són les normes!», insisteix el mosquit tossut i l’altre ha de buscar una solució quasi impossible per no pertorbar aquest insospitat navegant alat. Quan, ja de vesprada, el saltamartí reposa en un bolet, apareixen tres papallones que li reclamen el lloc, li conten que cada dia fan exactament el mateix i se sorprenen que la vida de l’improvisat oient no consistisca també en una repetició calcada d’accions i moviments. A poqueta nit, els veloços espiadimonis, que no aturen el vols rasants ni per conversar, expliquen que no tenen temps de mirar flors ni fulles ni postes de sol rere les muntanyes.

De la cridòria del matí fins a la nit, fosca i calmada, el saltamartí recorre un món d’insectes diversos amb una mirada respectuosa i sorpresa però també amb la distància necessària perquè ni els dípters ni els escarabats ni tampoc la resta de bestioles l’arrosseguen amb les seues dèries estrambòtiques; el saltamartí els deixa fer, ni jutja ni s’hi fica —excepte amb el mosquit, perquè no vol decebre’l—, i segueix, pacientment, la senda. Les il·lustracions d’Arnold Lobel, subtils i elegants, amb lleugeres variacions del verd i del marró i amb representacions divertides, com els coleòpters amb pancartes en manifestació, primer entusiasmats amb el saltamartí i, després, enfadats amb ell; o l’encontre cara a cara amb el cuquet i la inútil i extenuant persecució de la poma-casa, contribueixen a crear aquesta atmosfera delicada de conte, alhora clàssic i modern, amb pinzellades absurdes i surrealistes. La traducció de Maria Luchetti i el treball de Kalandraka aconsegueixen que l’obra de Lobel ens arribe en una preciosa edició per a primers lectors.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.