El difícil art de fer riure

El món de la literatura infantil i juvenil sembla que històricament ha estat més a prop de la transcendència que no pas del gaudi, i m’explico.

Des dels seus inicis, i podem anar fins al segle XIII quan Ramon Llull publicà les que per a molts són considerades les dues primeres obres de la literatura
per a infants i joves:
La doctrina pueril i El llibre de les bèsties, la literatura ha tingut una voluntat educadora en la majoria dels seus documents. Llegir era sinònim d’educar en l’exemple, en les bones maneres i de preparar a aquell petit adult per convertir-se en un adult fet i dret que complís amb tots els preceptes que la societat del moment li encomanava. 

Sortosament, però, a finals del segle XIX comencem a trobar petites joies que, com pluja d’abril, cauen en aquell solar eixarreit, de moral impoluta, i ens deixen històries que desperten somriures en els seus lectors. Així, a tall d’exemple, Oscar Wilde publicava el 1887 el magnífic conte de El fantasma dels Canterville i, gairebé siumultàniament, Mark Twain, un dels autors més irònics de la història, ens regalava Un ianqui a la cort del Rei Artús.

Aquesta tradició, tot i que tard, també arribà a casa nostra. I dues dècades més tard trobem autors nostrats com per exemple Josep Maria Folch i Torres amb les famoses Les aventures extraordinàries d’en Massagran -inventor del llenguatge okupa- o el menys conegut En Bolavà, detectiu, del mateix autor.

Tot i això podríem dir que les mostres d’humor en la nostra literatura són escasses ja que, després del desert franquista va esdevenir-se una voluntat reintroductòria de la llengua i la cultura catalana que, potser per excessivament tanscendental, oblidà o menystingué l’humor i la ironia. No oblidem, però, que d’aquells temps en són autors com Miquel Obiols o Pep Albanell que, malgrat els seus experimentals textos, al darrere sempre hi havia la voluntat d’atrapar somriures.

 

Sortosament, a poc a poc hi ha una certa normalització, tot i que minoritària, cap a la publicació de textos amb la voluntat de complementar la transcendència amb l’humor. I així, per exemple, recentment trobem que hem pogut gaudir del text de Sherman Alexie i el seu Diari del tot v erídic d’un indi a mitja jornada , una història única d’un adolescent indi a la recerca de la seva persona, o el nostre veí Àngel Burgas ens regalava el seu Kamal i els alfabetistes, una experiència lectora hilarant a l’entorn d’uns personatges que, en tot moment, em recordava una pel·lícula de mite com és Delicatessen, dirigida per Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro.

Però bé, després d’aquest emmarcament, la meva voluntat és parlar d’una de les darreres novel·les juvenils que m’ha fet riure més. Estic citant Germanes, gossos, friquis i altres espècimens, una obra escrita a quatre mans per la Matie Carranza i la seva filla la Júlia Prats. 

La història es desenvolupa a Irlanda quan la Marina es veu forçada a substituir la seva germana Àgata -rossa, angelical i perfecta. Però hi ha alguns problemes, i és que ambdues germanes s’assemblen com un ou i una castanya. Tot i això, els pares de les noies no volen deixar-se perdre la inversió feta en cursos d’anglès i preparen a la Marina per fer el paper de la seva germana. Tot s’embolica, però, quan van apareixent personatges i més personatges com un autèntic quadre de El Bosco, a quin més estrafolari.

Sé del cert que partim d’una bona matèria primera, com és l’experiència contrastada de Maite Carranza, i en aquesta ocasió s’ha fet acompanyar per la joventut i frescor de la seva filla. I la mescla ha sortit la mar de reeixida: el ritme propi de la Carranza saltejat ací i allà pel llenguatge fresc de l’adolescència actual, de ben segur amanida per l’art de la filla. Malgrat alguns desajustaments la novel·la transcorre amb escenes memorables que ens faran riure de debò: l’arribada de la Marina a l’aeroport de Dublín, el concurs de bellesa canina, el salvament del nòvio de l’Àgata de les seves segrestadores…, en són alguns exemples. Esperem que no sigui una flor d’estiu ja que, en el moment que ens ha tocat viure, a vegades cal obrir la vàlvula perquè s’escapi una mica de pressió. 

I és que, com diu la dita, riurà bé qui riurà darrer!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *