Conversa amb l’Olivier Tallec

Està clar que la de l’il·lustrador és una feina solitària.  Ens passem hores i hores davant de fulls de paper blancs o de la pantalla de l’ordinador, submergits en la solitud més gran i enfrontats per una banda a les nostres pors i dubtes, i per una altra  a les nostres propostes més originals a l’hora de construir un relat en forma de dibuix.

Aquest va ser un primer sentiment compartit fa poc amb l’il·lustrador francès Olivier Tallec.

L’Olivier Tallec estava convidat per la llibreria francesa Jaimes a passar un parell de dies a Barcelona. La seva propietària, la Montserrat Porta, em van proposar mantenir una conversa en públic amb l’Olivier i parlar d’aquells temes que il·lusionen i neguitegen als il·lustradors.

La meva primera tasca fou escriure a l’Olivier un mail animant-lo a venir a Barcelona, que la situació no era tan greu com segurament la pintaven a França, i que valia molt la pena viure-ho directament i estar a la ciutat en un moment social i polític tan decisiu. Era el 5 d’octubre, dos dies després de l’aturada general posterior al dia 1, el dia del referèndum català i la batussa policial…

Olivier va venir i va descobrir que la vida a Barcelona era bastant més normal del que s’havia imaginat, malgrat la quantitat de policies a Via Laietana i al Govern Civil a Roger de Llúria, proper a la llibreria Jaimes.

El vaig anar a buscar al seu hotel i de seguida vam passar per la llibreria per recollir un parell de llibres de cadascú, parlar del nostre itinerari i intercanviar punts de vista de dos il·lustradors de països i treballs diferents. Vam seure en una terrassa a l’eixample, lluny dels centres “calents” envaïts pels vehicles policials.

Li vaig preguntar a L’Olivier si era de París. Va néixer a la ciutat de Morlaix, a la Bretanya francesa, i va estudiar a París, a l’escola d’Arts aplicades. De petit va estar viatjant molt: el seu pare era militar i havien de canviar de país a cada nou destí del seu pare.

Això va provocar una infantesa una mica nòmada i una certa solitud a causa de la dificultat per establir vincles. Era un nen que havia de trobar una distracció i el dibuix es va convertir en la seva activitat més important. L’Olivier va voler saber de mi. “Quina mena de nen eres tu?” Li vaig explicar la meva vida a Roquetes, una ciutat petita del Baix Ebre. Jo sí que tenia amics, i gossos, i sempre jugàvem al carrer. Dues realitats ben diferents.

Després d’estudiar a l’escola d’art a París, l’Olivier va començar a treballar com a dissenyador gràfic per a diverses agències de publicitat. Poc a poc va començar a dibuixar per a la premsa i finalment va entrar al món editorial. Actualment es dedica només a la il·lustració i no té gaire interès en tornar al disseny gràfic.

Tots dos no ens recordem sense dibuixar, i aquesta ha estat l’activitat que, d’alguna manera, ha dirigit les nostres vides.

Conversant sobre la nostra infantesa, li vaig preguntar si els nens protagonistes dels seus llibres són referents i records de quan vivia a la Bretanya. Lògicament, em respongué que no, que dibuixa històries d’amics i  de colles de nens i nenes i que la seva situació era la del xaval solitari que m’acabava d’explicar. Em va mostrar un parell de llibres de la col·lecció “Qui, quoi” on els protagonistes són una colla de nens i nenes de caràcter molt divers. Quan em va tornar la pregunta, jo li vaig respondre afirmativament;  jo sí que dibuixo gent que recordo de quan vivia al Baix Ebre, i fins i tot, a vegades, encara van vestits com ho feien aquells anys.

Malgrat tot, ell pensa que la font d’inspiració principal és la memòria. Els records dels viatges, la gent amiga, sentiments viscuts, paisatges trobats…són la xarxa principal que genera el seu univers personal. Jo vaig confirmar que allò que dibuixem existeix un cop acabat de dibuixar; que allò dibuixat esdevé un món real i necessari. Ens vam adonar que tots dos valorem molt els nostres particulars universos gràfics.

La pregunta següent feia referència a la relació amb els lectors. Si hi pensa quan inicia un projecte. Em va respondre que mai hi pensa. Que tria els temes segons els interessos o idees que li vénen al cap, i que són els lectors qui, de manera lliure, s’apropen o no als llibres que ell il·lustra. No vol sentir-se condicionat, va afegir.

Tots dos coincidim en que fem moltes visites a escoles, presentacions, cursos i tallers. Viure només de la il·lustració no és fàcil ni a Catalunya ni a França, i cal fer activitats complementàries.

Li vaig preguntar si normalment treballava amb un agent o representant. Per a EEUU normalment sí que compta amb el suport d’una agència, i li va bé col·laborar-hi. Per a França ho coordina ell tot sol. Jo li vaig explicar que vaig tenir un agent a Alemanya durant dos anys i un a Catalunya, però que actualment jo m’encarrego de tota la gestió.

L’un i l’altre treballem amb obra sobre paper i retoquem les il·lustracions a l’ordinador només si cal fer algun ajustament. Encara sentim la necessitat de treballar amb les mans i amb materials naturals com el llapis, les aquarel·les o amb els acrílics i gouache. Ens sembla interessant el traç immediat i prendre en consideració les equivocacions. No cal corregir-ho tot de seguida amb l’ordinador. Els errors són reveladors i parlen del treball personal.

Parlant de tècnica, va sorgir el tema de l’ordre a l’estudi. Tots dos tenim desenes de carpetes on guardem les il·lustracions, i parets totalment folrades de llibres. L’Olivier em va comentar que sempre té la taula de treball molt ordenada i a punt per començar a dibuixar, “però la resta l’estudi sembla un bordell”, em va confessar. Tots dos coincidíem que era una cosa difícil de canviar…

Damunt de la taula del bar on sèiem hi havia els nostres llibres. Li vaig preguntar per “Louis 1, roi des Moutons”, premi Landerneau d’àlbum il·lustrat al 2014, traduït a Catalunya com “Feliu. rei de les ovelles” i editat per Ànima Llibres. Com va sorgir aquesta idea? Es tracta d’una crítica a la monarquia? Li vaig preguntar en un moment on aquest tema està de molta actualitat, i ell va riure. Em va respondre que va ser una idea personal, i que primer van sorgir les il·lustracions i poc a poc va anar lligant la història a partir de fer una crítica al poder.

Qui té dret a tenir més poder que un altre? O a tenir més poder que la resta? I si aquest poder és relatiu i canvia? Més tard vam repetir la pregunta davant del públic que va venir a la xerrada a la llibreria Jaimes, i van riure en relacionar el nom del rei de ficció, Feliu, amb el del cap de l’estat espanyol. Olivier va confirmar que l’opció de “Feliu” va ser triada expressament.

Dibuixant tots dos a llapis, possiblement fem molts d’esbossos vaig pensar. L’Olivier va dir que no en fa tants, que procura ser bastant immediat i aprofitar el traç fresc de l’inici. Per la meva banda, jo pensava que en feia pocs, però veient les carpetes tan carregades que tinc a l’estudi, ara considero que dibuixo molt i genero moltes imatges paral·leles.

L’Olivier creu que es nota la seva formació a l’escola d’art i el seu interès per la pintura i el color. De fet, les seves il·lustracions transmeten una atmosfera carregada d’emotivitat a partir de l’equilibri perfecte entre la taca de color i el traç decidit del llapis. Es considera més pintor que dibuixant o, si més no, admet que la majoria de les seves il·lustracions estan iniciades a partir de la taca de color.

L’Olivier em va preguntar si no penso mai en una direcció a la qual em menen les meves il·lustracions. Li vaig comentar que considero que, d’una banda, cada vegada són més introspectives i, d’una altra, que estan obertes a acceptar registres gràfics i tècniques diferents. A la mateixa pregunta, ell opina que, cada cop més, genera imatges a partir d’idees molt personals, amb textos propis i dedicats a un públic molt ampli.

Curiosament, tots dos tenim les nostres parelles respectives que escriuen professionalment per a joves i adults. És una llàstima no poder generar un tàndem professionalment productiu amb la parella, vam comentar, i ens va fer riure la coincidència.

Abans d’anar cap a la Jaimes, on ja ens hi esperaven més de cinquanta persones interessades en conèixer el món de l’Olivier, li vaig preguntar pel llibre “La Croûte”, La crosta, on parla del dol per la mort de la mare. És un llibre que m’agrada molt pel domini del color vermell en un tema tan difícil de tractar. Ell em va comentar que el vermell és el color de la passió, de l’amor i també de la sang. I sovint és un color molt necessari per explicar sensacions molt intenses. El nen protagonista del llibre pateix i té una conducta estranya a partir de la pèrdua de la mare, i el color ajuda a accentuar el seu malestar. El vermell és com un crit d’atenció.

 

A la llibreria vam provar de repetir la nostra conversa privada davant del públic, amb el suport de la intèrpret Mariam Chaib. La majoria d’assistents eren il·lustradors que van interessar-se per la manera de treballar de l’Olivier, i li van fer un munt de preguntes abans de la sessió de dedicatòries.

En acabar ho vam anar a celebrar, amb la seguretat que molt aviat tornaríem a coincidir a París, al Saló del Llibre de Montreuil, on presentarà alguns dels nous títols de la col·lecció “Qui, quoi, quoi, qui”. La intenció és coincidir una altra vegada a Barcelona, a poder ser en una situació social i política diferent, reconfortant i plena de nous horitzons.

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *