De vida tranquil·la i de cor senzill

BAAS, Thomas. El senyor Oriol. Ed. Símbol, 2017

Entre moltes altres coses, llegir és ampliar el teu cercle de coneguts fins a límits insospitats, és conèixer persones de tota mena i de tota opinió… “El senyor Oriol duu una vida tranquil·la, sense sobresalts, i és feliç així.”

El personatge del senyor Oriol, tot i està bastit amb una original barreja de dues tintes, de color verd i vermell, té una vida que alguns adjectivarien com a gris, sempre amb una repetida i estimada rutina i, tot i que es mou per les carenes del dia a dia en solitari, alguns se l’apropiarien tot anomenant-lo “majoria silenciosa”, “gent de bé”, “massa social”, o ves a saber què.

Si avui, provo de posar-me a la seva pell, diria que la cosa que, una persona com ell, més detesta és que algú –com ara jo- se la faci seva sense demanar-li permís, que algú la incorpori a un grup –sigui del color que sigui- pel sol fet d’augmentar-ne el gruix, ans ella, persona de vida tranquil·la i de cor senzill, el que més desitjaria és trobar el seu lloc al món per pròpia voluntat.

 

Un munt de senyors Oriol a la LIJ

La Berta Bonafé està trista

De senyores i senyors com l’Oriol, n’he conegut un munt que habiten el territori anomenat Literatura infantil i juvenil. I no sabem si hi són perquè els agrada el paisatge que es veu des de la finestra, o bé, per servir de model als lectors que els observen, perquè diria que aquestes persones això també ho detestarien.

Aquest territori que habiten podria semblar un lloc farcit d’infants i joves amb característiques semblants a la dels lectors a qui s’adrecen, però també hi ha innombrables adults de cor senzill i de vida tranquil·la, com el senyor Oriol, que tenen una ànima digna, forta i rica sota aquella aparent crosta de color gris.

Com ell, entre les boscúries dels àlbums il·lustrats d’aquest territori, hi trobem, entre d’altres, el senyor Bocí del llibre Cuida’m de Lorenz Pauli (Takatuka, 2016); La señora Meier y el mirlo de Wolf Erlbruch (Libros del Zorro Rojo, 2012); La Berta Bonafé està trista de Magalí Le Huche (Flamboyant, 2010), o bé,  el senyor Guillem de Dues ales de Cristina Bellemo (Combel, 2016).

Entre el vaivé de les pàgines de les novel·les, i entre d’altres, hi trobem a: Miss Honey de Matilda de Roald Dahl (Estrella Polar, 2015); en Lluc d’En Jim Botó i en Lluc el maquinista de Michael Ende (La Galera, 2009); El senyor Silvestre de Silke Lambeck (Takatuka, 2009), o bé, Els dimarts del senyor F. de Mercè Canela (Bromera, 2008).

 

Però, centrem-nos en el senyor Oriol…

…que aglutina algunes de les admirades característiques d’aquests personatges, fins ara, més populars.

De l’autor, en Thomas Baas, he esbrinat que és un il·lustrador francès, nascut el 1975 a Estrasburg i que habita a Paris. Se sent alsacià de soca-rel i hereu dels grans il·lustradors de la seva regió –Gustave Doré, Tomi Ungerer…-. D’ell, en català, només ens havien arribat obres menors. Ara, l’editorial Símbol en publica una de major, mai millor dit, ja que, a primera vista, destaca per les seves enormes proporcions que han donat ales a la creativitat de l’artista.

Es podria assegurar que la seva és una història iniciàtica, un viatge inesperat, i alhora simbòlic, cap a la llibertat. El senyor Oriol té poca cosa més que un ocell a casa seva. Quan, un dia, l’ocell anomenat Piu-Piu deixa de cantar, ell li ofereix una planta que té el do de fer feliç a qui se li regala –recorda, i molt, aquella famosa Hedera Helix de Pere Calders que creix i s’escampa en un no-res-. Aquesta es desenvoluparà ràpidament i en nocturnitat per esberlar la gàbia i deixar escapar l’ocell. Quan el senyor Oriol es desperta ja no el troba i inicia la recerca que el portarà cap a una jungla propera i exuberant. El viatge, com tants d’altres, capgira la seva òptica sobre les coses i, de pas, el sentit de la seva vida. El viatge fa créixer els senyors Oriol, encara que aquests ja siguin aparentment grans.

Thomas Baas dibuixa, amb un estil naïf, un personatge més aviat retro –que recorda a alguns personatges del TBO- i, jugant amb els contrastos dels dos colors, amb pinzellades molt corbes i lliures que contrasten amb les línies rectes de les cases i els elements urbans, crea una jungla espaterrant. Construeix un entorn que té el seu esclat al punt central del llibre, allà on es desdoblen les pàgines, augmenta el cos de les lletres i es magnifica el destí que ens espera a l’interior d’aquest exemplar voluminós.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *