Al principi, Déu va crear el cel i la terra. I els escriptors les novel·les

Recentment un veí del Replà va publicar la seva primera novel·la “llarga”, com la va batejar ell mateix. És així com Pep Molist va treure Les enigmàtiques fotos del senyor Clarissa (Animallibres, 2017). A la seva cartellera de Facebook ens comunicava que dues fotos havien estat les culpables de la idea sobre la qual es va gestar el llibre. Una idea que va guardar al fons del seu subconscient fins que, ja madura, va aflorar a la llum i el va portar a escriure aquesta magnífica i tendra història. Aquestes dues fotos són les que emmarquen aquesta entrada al Replà i que, de ben segur, us han obert les portes de la imaginació.

Al fil d’aquesta primera cèl·lula d’una novel·la, ja fa anys l’escriptor Jaume Cabré m’explicava que la gènesi de L’ombra de l’eunuc havia nascut d’un moviment circular d’un braç acompanyat d’una música. És a dir, tot va començar amb la simple observació d’algú, no recordava qui va ser, fent un moviment com aquell qui espanta una mosca i, al mateix temps, d’una melodia clàssica que li va donar el to adequat.

Jo, amb molta més modèstia, també he viscut aquest moment. I no descobreixo cap secret ja que són força els nens i nenes als quals ja els hi ho he explicat amb anterioritat al llarg dels anys de visitar escoles. Em refereixo a A mi no m’agraden els llibres (Animallibres, 2010), una història basada en un nen que, malgrat que el seu entorn està curull de llibres, ell es declara no amant d’aquests. Tot va néixer un dia que la meva filla petita, la Paula, va dir en veu alta i clara “a mi no m’agraden els llibres!”, frase que vaig rebre amb estupor però posteriorment me la vaig guardar en el record.

I és que dues fotos suggerents, un moviment fet a l’atzar per un descongut o una frase llençada al vent es poden convertir, de la mà d’un escriptor, en un text. Però, aleshores, per què no ens preguntem quina va ser l’espoleta que va saltar i activar la bomba d’una novel·la com Frankenstein de Mary Shelley? I la que va fer que Kafka el portés a la seva Metamorfosi? Un escarabat aixafat per casualitat en obrir la porta del carrer? Sigui el que sigui m’agradaria conèixer cada una de les idees que van aconseguir fer sortir a la llum algunes de les novel·les canòniques. Poter és que, com va dir Miquel Àngel, l’escultura ja està a dins de la pedra i la seva feina tan sols era treure-la a la llum. I els escriptors per fer-ho necessiten una primera guspira que els activi, dues fotos, un moviment, un comentari a l’atzar…

Recentment aquesta caça menor se m’ha despertat en dues bones novel·les que han caigut a les meves mans: Sweet Sixteen (Pagès editors, 2017), de l’autora francesa Annelise Heurtier, i Tu ets la nit (Fanbooks, 2017), de Francesc Miralles.

Pel que fa a la primera crec que ho tinc fàcil. És senzill intuïr que l’autora vol construir una novel·la de crítica social, de donar a conèixer als joves lectors uns fets que van iniciar una transformació important en la vida de molts afroamericans: quan el 1957 nou estudiants negres s’atreveixen a estudiar a l’institut amb més prestigi d’Arkansas, envoltats per dos mil cinc-cents blancs, molts d’ells disposats a impedir-ho. És força clara la metxa que va engegar la maquinària literària: la voluntat de transmetre uns determinats valors als joves lectors a partir de la denúnica d’una clara injustícia. I és per això que aquesta novel·la ràpidament em respon a la meva pregunta inicial de quina va ser l’esca que va encendre la metxa: un fet històric concret recuperat d’alguna manera per atzar o no. 

Però, per contra, Miralles m’ha divertit molt més. M’ha permès obrir moltes més hipòtesis que, espero, algun dia poder contrastar amb ell. A Tu ets la nit en Francesc Miralles ens conta l’aventura d’en Rai, un jove adolescent que viu sol a Barcelona durant el mes d’agost, i que es veu abduït per una misteriosa secta. Miralles m’ofereix un ampli ventall de possibilitats entre les que puc escollir: va ser la crònica de l’explosió del volcà Tambora el 1816, recuperada per casualitat?, o el misteriós huracà creatiu que envolcallà Shelley y Byron a rel de l’etern hivern que porvocà aquella explosió?, o la famosa cadira Barcelona d’en Mies van der Rohe observada en el pavelló homònim?

Bé, com diu la dita, qui no té feina el gat pentina. I és per això que si aquesta petita reflexió us ha obert la imagniació i comenceu a fer hipòtesis de quin va ser el motiu que portà a Twain escriure Tom Sawyer, o Sendak Allà on viuen els monstres, esperem els vostres suggeriments amb delit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *